Suede dona brillantor al clàssic ‘Coming up’ a Razzmatazz

A ‘Coming up’ hi ha el material amb el qual més va connectar una generació, i d’allà va sortir el públic que aquest dijous va omplir Razzmatazz (sala que, quan es deia Zeleste, va acollir la presentació de l’àlbum el novembre del 1996) en un ambient de celebració esperonat per un ‘hit’ per a la història, ‘Trash’, proa de la sessió. Brett Anderson pot ser que tingués problemes al llarg de la nit per reconstruir els falsets i registres més aguts, però va actuar amb entregada professionalitat tant en el camp estrictament vocal com en el seu rol de ‘showman’ elegant i resolutiu, agenollant-se en mode dramàtic i apuntant a les estrelles a sobre la tarima del bateria.

Rumb a dissabte a la nit

A més d’aportar tornades esveltes, ‘Coming up’, el primer disc de la banda amb guitarres (i coautoria) de Richard Oakes, suplint el titular original Richard Butler, deixava anar una crítica a l’hedonisme i la frivolitat de l’imaginari juvenil de l’època, visible en temes com ‘She’ i ‘Beautiful ones’. Fons líric que no ha perdut vigència, i que va casar amb el relat d’altres temes, com ‘Saturday night’, formulació romàntica a partir del cas del tipus que treballa molt durant tota la setmana només per fer feliç la seva noia dissabte a la nit.

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Consumat el repertori íntegre de l’àlbum, Suede va oferir un altre ‘set’ amb material variat. La producció de la seva segona vida (des de la tornada el 2013) permet treure pit, però la banda només va acudir a un parell de temes dels últims àlbums (‘It starts and ends with you’ i ‘Flytipping’) i va preferir atrinxerar-se a les cartes segures dels dos primers, amb les excepcions de la raresa ‘Killing of a flash boy’ (de quan fins i tot les cares B de ‘single’ eren or) i l’única cita al discutit ‘Head music’ (1999) amb la guitarrera ‘Can’t get enough’.

El tema més majestàtic de Suede sempre ha sigut ‘The wild ones’, i va reviure a veu, guitarra i teclat, versió que podia haver quedat desvalguda o de circumstàncies, però que es va encoratjar gràcies a un Anderson apassionat i pulcre. I a partir d’allà, ‘So young’ va agitar l’herència del Bowie glam en una rastellera de clàssics que va culminar amb un altre tòtem, ‘New generation’, última cridada a la cinquena que va impulsar el grup i, potser, les que vindran.