‘Top Gun: Maverick’: el món ha canviat, Tom Cruise no

Fascinant càpsula del temps, ‘Top Gun: Maverick’ ens torna a l’icònic univers dels vuitanta de ‘Top Gun, pel·lícula del plorat Tony Scott que va elevar un Cruise d’uns vint anys a l’estrellat mundial, va recaptar 360 milions de dòlars havent-ne costat amb prou feines 15 i es va emportar l’Oscar a la millor cançó per la fita synth-pop ‘Take my breath away’, de Berlin. Una oda als pilots i avions de combat de la Marina nord-americana, repuntada per una història d’amor plena de postes de sol i filtres ataronjats, que ha requerit més de tres dècades per tenir continuïtat. La nova pel·lícula, dirigida per Joseph Kosinski, s’estrena aquest dijous a tot el món després de dos anys llargs de retards a causa de la pandèmia. I seguint les maneres heroiques del tinent Mitchell, ‘Top Gun: Maverick’ arrenca amb una difícil missió: salvar les sales de cine de la crisi global d’espectadors, ja que són l’únic espai (oblidin les petites pantalles) en el qual és possible disfrutar de la seva experiència audiovisual al cent per cent.

Relíquia d’un altre temps

Ascendit aquí a capità com a provador de vols hipersònics, el Maverick cinquantí mostra cutis, dents i bíceps biònics, però no deixa de ser una bonica relíquia d’un altre temps. «El futur s’acosta, i tu no hi ets», li etziba un alt cap al principi de la pel·lícula, al·ludint al paper residual a què semblen abocats els pilots de la Marina en un Exèrcit dominat per ordinadors i drons. Maverick podria ser almirall o fins i tot senador, atesa la seva sorprenent capacitat com a pilot i les seves reconegudes fites en la batalla aèria, però el seu caràcter rebel i inconformista són incompatibles amb la fada burocràcia dels despatxos, així que es continua jugant la vida buscant els límits d’aeronaus experimentals. 

Després d’una prova fallida, i a punt de ser degradat per desobedient, el nostre heroi rebrà un últim encàrrec: tornar a l’acadèmia Top Gun per exercir d’instructor de vol d’una nova remesa de pilots davant una missió en aparença suïcida. Allà haurà de lidiar amb les ombres del passat, ja que un dels joves pilots és el fill del malaguanyat Nick ‘Goose’ Bradshaw (Anthony Edwards), que, com recordaran, moria a ‘Top Gun’ en un accident del qual Maverick se sentia responsable. També, per descomptat, viurà el seu necessari moment romànic, aquesta vegada ja no amb la carismàtica instructora Charlie Blackwood (Kelly McGillis), sinó amb Penny Benjamin (Jennifer Connelly), encarregada del bar de la base aèria i personatge que apareixia a l’original només esmentat com la filla d’un almirall amb qui Maverick havia fet, sense permís, un vol rasant als comandaments d’un F14.

La pel·lícula de Kosinski ofereix en el seu acte final les seqüències d’acció aèria més ben rodades de la història, una successió de ‘loops’, tirabuixons i caigudes en barrina filmades amb enlluernador realisme i amb un sentit del físic que posa la pell de gallina en uns temps dominats pel gèlid artifici dels efectes digitals. Òbviament, i més enllà de la sorprenent acció aèria, el film és una contínua i desacomplexada apel·lació a la nostàlgia, gairebé tant que a estones podria pensar-se que es tracta d’una paròdia de l’original si no fos perquè, al final, el seu classicisme, frescor i innocència –pròpia d’altres temps menys cínics– la fan completament irresistible.

Arrencada idèntica

Arrencada idènticaL’inici de les dues pel·lícules és el mateix: els títols de crèdit, les tipografies, les cinètiques imatges de caces aterrant al portaavions, l’intro electropop de Harold Faltermeyer, el ‘Danger zone’ de Kenny Loggins, Tom Cruise donant gas a fons a la seva (recuperada) Kawasaki Ninja H2… No falten imatges de la pel·lícula original a tall de ‘flashbacks’, ni el record de personatges clau d’aquella, ni, tampoc, la presència d’alguns d’ells a tall de sentit homenatge. Tampoc falta la seqüència esportiva: si a ‘Top Gun’, l’equip d’aviadors jugava al vòlei platja en una homoeròtica exaltació de ben tornejats cossos masculins perlats en suor, a ‘Top Gun: Maverick’ el companyerisme del grup s’emfatitza en un partit de futbol americà a la vora del mar.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una diferència necessària: en aquesta nova entrega, fruit dels nous temps, la promoció de joves pilots inclou una dona i algun representant de les minories ètniques; a l’original estava copada en exclusiva per homes joves blancs. Un canvi menor: al film de Scott l’enemic, en la mesura que pilotava caces MIG, se suposava del bloc de l’Est; en el de Kosinski, l’enemic és del tot indeterminat.

Cruise, superheroic

Cruise, superheroicTom Cruise tenia 24 anys quan es va estrenar ‘Top Gun’; ara està a punt de complir els 60. L’estat de forma dels seus músculs, el seu cabell i la seva pell és, segurament, millor avui que el 1986. El seu sobrehumà nivell d’implicació a l’hora de portar l’organisme al límit en el rodatge de les escenes d’acció és insuperable, cosa que el converteix en l’última gran estrella de Hollywood. L’única, almenys, capaç de salvar el cine d’amenaces externes com l’streaming i la desgana del públic per tornar a la sales. No en va, la mateixa setmana en què s’estrena ‘Top Gun: Maverick’, s’ha fet públic el tràiler de la pròxima bomba de Cruise, ‘Mission: Impossible – Dead reckonking Part one’, que s’estrenarà al juliol del... 2023.