Dramàtica crisi d'espectadors de cinema: podrà Tom Cruise salvar les sales?

Cruise és un dels pocs actors hollywoodians que poden continuar rebentant les taquilles, i no només les dels caps de setmana. Durant la pandèmia i la postpandèmia ha gestat dues pel·lícules, ‘Top Gun: Maverick’ i la setena entrega de ‘Missió: Impossible’, que ha tornat a retardar l’estrena per tercera vegada. Ara no se l’espera fins al juliol del 2023. Esperem que, llavors, l’estrena no es vegi com una altra operació messiànica per salvar el cine.

Perquè la situació és alarmant. La gent ha deixat d’assistir a les sales com ho feia abans del coronavirus. És cert que els números ja havien descendit abans de l’aparició de la covid-19, però des d’aleshores la caiguda ha sigut en picat i, el més preocupant, no dona l’assistència a cines senyals de recuperació en un 2022 ja de normalitat. La pitjor part se l’emporta el cine independent. El de les ‘majors’ se salva, tot i que les recaptacions no siguin tan elevades.

Números gèlids

Els números, gèlids, no enganyen. Al 2018 es van recaptar a Espanya 585,7 milions d’euros (97,7 milions d’espectadors); d’aquesta quantitat, el cine espanyol se’n va emportar el 17,7%, 103,8 milions. L’any següent va ser el millor de la passada dècada (624,1 milions d’euros i 105,1 milions d’espectadors), tot i que van baixar els números quant al cine espanyol, que es va quedar en 94 milions d’euros, el 15,1% del total. No va començar gens malament el 2020, però el 14 de març el Govern va decretar l’estat d’alarma. Al concloure l’any, amb posteriors reobertures i tancaments de sales, s’havien recaptat 171,1 milions (28,2 milions d’espectadors), amb 42,7 milions (25%) per al cine espanyol.

Va ser la confirmació de la catàstrofe, amb el 72,6% menys d’ingressos en relació amb el 2019. Dels 171 milions, 102 es van recaptar el gener i el febrer, abans del confinament (en aquells primers mesos se superava la recaptació del 2019 en el 6%). La situació amb prou feines va millorar al 2021: 251,2 milions de recaptació, amb 41 milions d’espectadors i 41,7 milions (el 16,6%) per a les estrenes espanyoles. Ja amb les sales obertes i alguns hàbits recuperats, la caiguda dels ingressos entre el 2019 i el 2021 va ser d’un esgarrifós 60%.

Els 127,5 milions ingressats des de l’1 de gener fins al 15 de maig del 2022 auguren que aquest any serà més o menys com el 2021. Les pel·lícules espanyoles han recaptat de moment 14,3 milions, i en aquesta xifra té un paper important l’èxit d’‘Alcarràs’.

Cartera esperançadora

Per polsar la situació, hem contactat amb alguns exhibidors i distribuïdors. Octavio Alzaola, director de programació dels cines Renoir, cita precisament l’èxit del film de Carla Simón com el que, per al cine independent, seria una pel·lícula-esdeveniment: «Ara mateix hi ha aquesta mena de films tant en el cine comercial, tipus Marvel, com en l’independent». És optimista amb el futur imminent: «La situació és ara dolenta, però millorarà. Hi ha en cartera pel·lícules híbrides entre comercial i independent com ara ‘Elvis’, i una gran collita de cine espanyol».

Alzaola creu que «el llistó de l’espectador per anar al cine és més alt ateses les circumstàncies. I es donen altres factors, com que la gent ara prefereix escapar-se els caps de setmana després de tot el que hem passat, però al setembre el panorama es normalitzarà».

Els mètodes han canviat. ‘Doctor Strange en el multiverso de la locura’ va arrasar en els tres primers dies d’estrena, però dues setmanes després la recaptació havia descendit en el 50%. Aquesta tònica és general. «Un film petit recapta actualment més o menys la meitat que al 2019. Llavors podien ser 2.000 euros de mitjana per còpia. Ara, si en fa 1.000, no ens queixem», comenta Lara P. Camiña, una de les fundadores de BTEAM Pictures. Enrique Costa, fundador d’Elastica Films, integrada, com BTEAM, en ADICINE, l’associació de distribuïdors independents, remarca que «es factura el 50% o el 60% menys que al 2019».

Tots dos tenen clar que produccions cares d’autor arribaran a les sales de manera més dificultosa –‘Crimes of the future’, l’últim film de David Cronenberg, presentat fa dos dies a Cannes, encara no té distribució a Espanya–, i que «serà complicat descobrir nous directors perquè no podem córrer riscos econòmics». Segons Costa, «les pel·lícules finançades abans de la pandèmia continuen sent molt cares i els agents de vendes no abaixen els preus perquè s’hi van invertir molts diners. En els pròxims anys, projectes tipus ‘Annette’ seran molt difícils de portar a terme». Fan referència també als hàbits de consum: el públic més jove, d’entre 20 i 30 anys, no ha deixat d’anar a les sales tant com el més adult, segurament més preocupat per la situació sanitària. La no-obligatorietat de la mascareta pot ajudar la recuperació.

Costa apunta, quant a la competència de l’‘streaming’, que «durant el confinament, la majoria de les ‘majors’ van dinamitzar el tema de les plataformes i es van saltar la norma de les finestres d’exhibició per accelerar els guanys. Els nous executius dels grans estudis tornen a defensar la idea que les sales de cine són les que han de generar els guanys». Una mica d’esperança.

Menys exigència a casa

Perquè «una part del públic s’ha acostumat totalment a l’‘streaming’», recorda Camiña. José Tito, soci fundador de La Aventura Cine –distribuïdora d’una d’aquestes pel·lícules-esdeveniment independents d’abans de la covid, ‘Paràsits’–, apunta una idea molt interessant: «El nivell d’exigència de consumir cine a casa és més baix que si vas al cine. Això facilita la tasca dels grans estudis: el producte no ha de ser necessàriament tan bo». Les noves maneres de consumir cine influeixen decididament en com es gesten les pel·lícules.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Per a Tito, «el present de les sales és complicat si no aconseguim que torni als cines la gent que consumeix cine independent. Si no passa ràpidament, el cine deixarà d’existir de la manera tradicional de quatre projeccions al dia durant set dies a la setmana. Potser el futur sigui, a les ciutats petites, projeccions tipus cineclub, convertir en una cosa especial allò que abans era la rutina». «Si no intervé l’Estat amb més ajudes de les que es donen ara mateix, el tancament de moltes sales serà inevitable».

Tito apunta que a grans ciutats com Madrid i Barcelona no és tan dramàtic, però posa l’exemple de Granada, on hi ha 30 pantalles per a cine comercial per una de sola de cine independent. «La taquilla per a les ‘majors’ no ha baixat en la mateixa proporció que per als independents, i la seva aposta és clara per l’‘streaming’, que proporciona ingressos assegurats.» Sense pandèmia o amb pandèmia, la gran maquinària ho devora tot.