Albert Serra: «Soc la mare Teresa de Calcuta del cine espanyol: dono molt i rebo molt poc»

 ¿Per què va escollir ‘Pacifiction’ com a títol internacional de la pel·lícula?

És una obvietat. El títol és una contracció de les paraules «Pacífic» i «ficció» i la pel·lícula és una ficció ambientada en l’oceà Pacífic. Confesso que no m’he preocupat ni pel títol de la pel·lícula ni pel disseny del cartell o els títols de crèdit. Jo soc el responsable de les imatges del seu metratge, de la primera a l’última, però de res més. En un moment de la producció se’m va acudir un títol que vaig considerar interessant, ‘Ultramerde’, que unia les paraules «ultramar» i «‘merde’» [en francès, «merda»]. Per descomptat, no va agradar.

 ¿Diria que és la seva pel·lícula més elaborada?

Sí, a nivell narratiu i temàtic és més ambiciosa, o potser és millor dir que les meves pel·lícules anteriors són més conceptuals i estan més tancades en si mateixes. ‘Pacifiction’ és més lliure i boja. Transita a través de diferents temes, tons i atmosferes i, a més, a la seva manera, toca un tema molt actual: la distància cada vegada més gran que separa la gent normal dels poderosos que governen el món.

 

El protagonista de la pel·lícula se situa entre els dos extrems...

Exacte, és un polític que parla i es comporta espontàniament, no com un robot. En general, els líders polítics mai diuen el que pensen de veritat, mai s’aparten de les consignes del programa, del partit, del govern. Són com màquines parlants. Si els populistes tenen tant èxit últimament és perquè almenys trenquen amb aquesta monotonia.

¿Per què va decidir rodar a la Polinèsia Francesa?

Perquè ambientar la pel·lícula en un entorn urbà, com per exemple París, em semblava molt avorrit i burgès. Transcórrer a Tahití la dota d’un exotisme, una artificiositat i un misteri molt interessants. I filmar-la allà em va ajudar a dotar-la de la mateixa puresa i innocència que té el meu cine.

¿Es considera un cineasta pur i innocent?

És clar. Aquestes qualitats són imprescindibles per a un director de cine d’autor. Les meves pel·lícules són cada vegada més sofisticades i refinades, però alhora en totes elles es fuig de qualsevol mena de reflexió. Quan una pel·lícula deixa de ser innocent se n’apoderen els clixés, el postureig i la falsedat, que són ingredients essencials en la major part del cine actual.

La pel·lícula parla del costat fosc del poder. ¿Com lidia vostè amb el poder que, com a director, exerceix en els rodatges?

Sempre he pensat que tots els que participem en la filmació ho hauríem de passar bé. Per això, en el procés de gravació, m’agrada generar cert caos, com per exemple donant una mica d’alcohol als actors, no sé. Així és més divertit. Crec que les meves millors qualitats com a director afloren enmig del caos. El que intento crear durant el rodatge no és progressió, sinó destrucció, prenent decisions arbitràries, no deixant espai ni a l’autocensura ni a la correcció política. No m’interessa controlar el que passa, sinó que prefereixo provocar el descontrol.

¿Quina posició creu que ocupa vostè en el cine espanyol?

Crec que soc com la mare Teresa de Calcuta del cine espanyol, perquè dono molt i rebo molt poc. De debò, sento que soc molt generós, perquè les meves pel·lícules costen molt poc diners a la indústria i, a canvi, li atorguen molt prestigi. És just el contrari del que passa amb totes aquestes produccions que reben moltíssims diners públics per al seu finançament i ni van a festivals ni atrauen un sol espectador al cine.

 ‘Pacifiction’ és la cinquena de les seves pel·lícules que participa en el Festival de Cannes, però la primera que competeix per la Palma d’Or. ¿Com se sent per això?

No tinc gaire a dir al respecte. Jo no he triat competir aquest any, igual que tampoc vaig escollir no competir amb les meves pel·lícules anteriors. I competir és bo si acabes guanyant. Si no guanyes, la veritat, no té tanta gràcia.  

És una pel·lícula eminentment francesa però, si acaba guanyant la Palma d’Or, des d’Espanya es vendrà com un triomf del cine espanyol...

La pel·lícula és una coproducció, sí. La major part del finançament prové de França i la majoria dels actors són francesos. Però, d’altra banda, tots els caps de l’equip tècnic són catalans, amics meus. Crec que ja no té sentit parlar de nacionalitats a l’hora de fer pel·lícules. En l’àmbit en el qual em moc, l’etiqueta «cine espanyol» ha perdut tot el sentit. I, en qualsevol cas, no em preocupa el que es digui del meu cine. Fer-ho mataria la meva creativitat.

¿I què, o qui, estimula la seva creativitat?

Gent molt diferent, com Dalí i Karl Lagerfeld. També Michael O’Leary, el CEO de Ryanair.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Disculpi?

Sí, tinc sis llibres escrits per O’Leary. Dec ser l’única persona al món que els té. És un home que sempre ha fet el que li ha donat la gana, que s’ha rigut a la cara de ministres i fins i tot del president del seu país, Irlanda, i que ha convertit la seva empresa en la companyia aèria amb més passatgers d’Europa, demostrant en tot moment que els seus clients li importen un rave. Això té molt mèrit. No estic dient que a mi m’importin un rave els espectadors. Em preocupo d’oferir-los una pel·lícula que els permeti rendibilitzar els 10 euros que paguen per l’entrada. Però, com dic, jo faig pel·lícules per passar-m’ho bé.