Ruben Östlund guanya la Palma d’Or de Cannes per ‘Triangle of sadness’

Gràcies al seu nou llargmetratge, ‘Triangle of sadness’, el suec Ruben Östlund acaba de fer història al Festival de Cannes de diverses maneres. En primer lloc, perquè ha guanyat la Palma d’Or, probablement el premi cinematogràfic més prestigiós que hi ha; en segon lloc, perquè ja en va guanyar una gràcies a ‘The Square’ (2017), i això significa que ingressa en el selecte club de cineastes –només vuit membres, entre els quals Coppola, Kusturica i els Dardenne– que compten en el seu historial amb dues d’aquestes estatuetes. I en tercer lloc perquè, a més, és només el tercer director en tota la història del certamen que obté un premi tan majúscul amb dues pel·lícules consecutives –Bille August i Michael Haneke són els seus predecessors–. ‘Triangle of sadness’, així mateix, és l’única pel·lícula triomfadora a Cannes amb una seqüència central que és un llarg, repugnant i hilarant pandimoni de vòmit i excrements.

Aquest monument a l’escatologia és només un dels motius pel qual, immediatament després de la seva presentació al festival, la pel·lícula –sàtira salvatge sobre un creuer de multimilionaris que acaba en naufragi– es va veure convertida en el blanc de ferotges crítiques a les xarxes socials. Se l’acusava de ser reaccionària perquè suggeria que, en cas de tenir l’oportunitat, els pobres es comportarien de forma tan feixista com ho fan actualment els rics, i se la titllava de sexista perquè imaginava un matriarcat en què es reprodueixen les mateixes dinàmiques de poder perpetuades pel patriarcat. Eren crítiques que es desautoritzaven a si mateixes per molts motius, entre els quals en destaca un: no van saber veure que ‘Triangle of sadness’ no es pot definir ni com a reaccionària ni com a progressista ni com a masclista ni com a feminista, o potser és totes aquestes coses alhora. És una pel·lícula profundament misantropa, i potser aquesta sigui la mirada més assenyada per contemplar l’absurd en què vivim. També és una pel·lícula magnífica.

Valentia del jurat

La valentia que el jurat ha demostrat a l’atorgar el primer premi queda contrarestada per la que els ha faltat a l’hora de repartir les altres estatuetes. Al cap i a la fi, els guardons ex aequo són una tàctica que denota falta de decisió entre els jutges, i els d’aquesta edició del festival hi han recorregut en dues de les categories més importants del palmarès. D’una banda, el Gran Premi Especial del Jurat ha anat a parar tant a ‘Close’, del belga Lukas Dhont –una magnífica pel·lícula sobre l’amistat, i la soledat, i la pèrdua i la pressió social que partia com a favorita per emportar-se la Palma– com a ‘Stars at noon’, barreja d’intriga política i història d’amor tòrrida que sens dubte és un dels treballs més fallits de la magnífica directora Claire Denis –aquí deixem una dada: el president del jurat, l’actor Vincent Lindon, és amic íntim de Denis, que l’ha dirigit en tres pel·lícules–; i el Premi del Jurat, tercer guardó en importància, s’ha repartit entre dues obres tan antitètiques com ‘Le otto montagne’, un sentimental cant a l’amistat que passa bona part del seu metratge contemplant amb serenitat impressionants paisatges muntanyosos, i ‘Eo’, ‘remake’ d’‘Al azar de Baltasar’ (1966) en què el mestre polonès Jerzy Skolimowski condemna el maltractament animal a través d’una incansable successió d’agressius moviments de càmera, distorsions de lent, efectes cromàtics i terrabastalls sonors.

Poques pegues es poden posar a la resta de guardons importants del palmarès. ‘Decision to leave’, la pel·lícula per la qual Park Chan-wook ha obtingut el premi al millor director, reitera la capacitat única del coreà per combinar gèneres i proporcionar imatges enlluernadores; el coreà Song Kang-hoo, guanyador del premi al millor actor gràcies a ‘Broker’, sens dubte és el millor d’una pel·lícula extremadament sentimentalista i el missatge de la qual sembla suggerir que el tràfic de nadons és infinitament més respectable que l’avortament; i tot i que la competició ha inclòs diverses interpretacions femenines més memorables que la de Zer Amir-Ebrahimi, guanyadora del guardó a la millor actriu per ‘Holy spider’, la seva elecció s’entén com el merescut reconeixement a una pel·lícula ferotgement política, que contempla una societat en què les dones són assetjades, insultades i amenaçades, i en què els seus assassins són protegits i aclamats.  

Palmarès complet

Aquest és el llistat complet dels premiats:

- Palma d’Or: ‘Triangle of sadness’, de Ruben Östlund

- Gran Premi ex aequo: ‘Close’, de Lukas Dhont, i ‘Stars at noon’, de Claire Denis

- Premi a la millor direcció: Park Chan-Wook per ‘Decision to leave’

- Premi al millor guió: ‘Boy from Heaven’, de Tarik Saleh

- Premi del Jurat ex aequo: ‘Le otto montagne’, de Felix van Groeningen i Charlotte Vandermeersch, i ‘Eo’, de Jerzy Skolimowski.

- Premi a la millor actriu: Tsar Amir Ebrahimi per ‘Holy spider’

- Premi al millor actor: Song Hang Ko per ‘Broker’

- Premi Especial 75è aniversari: Jean-Pierre i Luc Dardenne per ‘Tori and Lokita’

Secció oficial ‘Una certa mirada’

- Premi Una certa mirada: ‘Les pires’, dirigida per Lise Akoka i Romane Gueret

- Premi del Jurat: ‘Joyland’ de Saim Sadiq

- Millor director: Alexandru Belc per ‘Metronom’

- Premi d’interpretació: Vicky Krieps per ‘Corsage’ i Adam Bessa per ‘Harka’

- Millor guió: ‘Mediterranean fever’, de Maha Haj

- Premi Pressentiment: ‘Rodeo’ de Lola Quivoron

Càmera d’Or a la millor ‘opera prima’ de tot Cannes

- ‘War Pony’, de Riley Keough i Gina Gammell, presentada a Una certa mirada

- Menció especial: ‘Plan 75’, de Chie Hayakawa

Curtmetratges

- Palma d’Or: ’Hai bian sheng qi yi zuo xuan ja’, de Jianying Chen

- Menció especial: ‘Lori’, d’Abinash Bikram Shah.

Cinefundació

- Primer premi: ‘Il barbiere complottista’, de Valerio Ferrara

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

- Segon premi: ‘Di er’, de Li Jiahe.

- Tercer premi ex aequo: ‘Glorious revolution’, de Masha Novikova, i ‘Les humaines sont cons quand ils s’empilent’, de Laurène Fernandez.