‘Lo demás es aire’, de Juan Gómez Bárcena: el llibre de la vida i el llibre de la mort

Crida poderosament l’atenció la disposició d’unes dates als marges de les pàgines que obren i tanquen aquest arc temporal de la novel·la. Les històries menudes i les escenes ampliades que es narren queden d’aquesta manera ancorades fortament en una temporalitat omnívora: des del temps cretàcic, passant pel 1984 –data simbòlica per a la Mercedes i l’Emilio, pares del narrador d’aquesta història, que és «algú interessat a saber si el 19 de maig del 1714 s’hauria hagut de posar jaqueta»–, per arribar al 2021, any que tanca ‘Lo demás es aire’. Aquest «llibre de difunts» és també el llibre del temps perdut i recuperat, el temps de la vida vívida i minúscula, el temps de la vida dels petits gestos, el temps en què tothom «parla dels familiars morts com si fossin vius. 

Notícies relacionades

¿S’ha de triar entre els dos?

Col·lisió entre Broncano i Motos per Jorge Martín

‘Lo demás es aire’, que recorda en tantes coses la ‘Lluvia amarilla’ de Julio Llamazares i a ‘Vides minúscules’ de Pierre Michon, s’esforça per crear un territori personal que s’acabarà convertint en un espai profundament simbòlic que ballarà totes les edats de l’home, de les quals només queda una «inquietud abstracta, imprecisa; un temor que ningú sap d’on ve: el que sent cada mare de Toñanes al veure el seu fill banyar-se als penya-segats de Bolao».

Gómez Bárcena escriu amb una mortuòria cadència feliçment repetitiva, gairebé bíblica, a la qual es dirigeixen indefectiblement tots els éssers que habiten el poble: un «va morir, va ser enterrat» que marca les hores, els dies, les setmanes i els anys. Que el lector no hi busqui el pes de la tragèdia, sinó més aviat «molts anys de res o gairebé res; una pila de lligalls esquinçats, recargolats, macats, certs fulls que hi falten, certs registres que s’avancen o retarden, com si als ulls de Déu el temps no fos més que una extravagància o un caprici, certes guixades, certes abreviatures mandroses, la tinta que traspassa les dues cares i ho taca tot i els morts que se succeeixen com les imatges vertiginoses d’un somni, com si poguéssim retenir-los, però no, com si poguéssim conèixer-los, però tampoc». Un fris narratiu inusual que enrotlla el temps amb el llenguatge per cosir-los en la memòria de l’oblit.