L’aniversari total dels Rolling Stones al Wanda Metropolitano

Es pot posar el cronista formidable i parlar de la tècnica, de l’art de l’arpegi i fins i tot de com deglutir un frankfurt en menys de tres minuts. Però és que això no és res més que rock and roll, i si en el dia d’avui els Rolling Stones inicien una gira, ‘Sixty’, que commemora el seu mig segle i una dècada, en un estadi com el Wanda Metropolitano és que el rock continua viu. Molt viu, malgrat que els fans (alguns) es considerin «seguidors d’una música terminal».

Hi ha en aquest temps una escissió entre l’experimentat en els Stones: el que els va veure amb Charlie Watts i el que els veurà amb Steve Jordan. És més: hi ha qui es nega a anar a un concert dels Rolling Stones sense Sir Charlie Watts, mort el 24 d’agost del 2021. Les seves raons tenen. No obstant, aquesta continua sent la cerimònia més bonica i emocionant que ha concebut l’ésser humà, que diria el periodista Fernando Neira.

Els set list dels assajos del xou dels Stones de l’1 de juny al Wanda s’havien filtrat dies abans i s’especulava amb el repertori que tocarien en directe: ‘19th nervous breakdown’, ‘Dead flowers’, ‘Ruby tuesday’, ‘She’s so cold’... D’aquestes tres cançons citades, només la primera anomenada ha acabat sonant en la passada velada de Madrid. La que sí que va caure va ser ‘Beast of Burden’, pertanyent a ‘Some girls’ (Rolling Stones Records, 1978) i la copla més votada a la web de la banda britànica. En la llista, per cert, també figuraven tres temes més: ‘No expectations’, ‘Shine a light’ i ‘Fool to cry’.

Les 19 cançons que es van escoltar al Metropolitano van formar una llista de hits despatxada en una mica menys de dues hores i mitja. Un espectacle pensat per agradar l’instruït i divertir l’iniciat.

Rockstar per un dia

Els teloners dels Rolling Stones al Metropolitano no cabien en si de goig: als Sidonie els van donar la notícia just quan estaven gravant a l’estudi. D’altra banda, el cas de Javier Vargas amb els Jagger ve de lluny, de quan tocava amb Chris Jagger, germà de Mick. Prop de tres anys després, John Byron, nebot de Mick i fill de Chris, es va ajuntar amb Vargas a Eivissa i la trobada va propiciar el disc ‘Move on’ (Rock Estatal Records, 2019), treball que va arribar al vocalista dels Stones. Sort, saber arreglar-se-les, estar a prop de qui s’ha d’estar, treballar-s’ho... Per obrir un concert dels Rolling Stones cal estar en el lloc i moment adequats. Potser hi ha més probabilitats de rebre un cop de test al cap al passar per sota d’una terrassa que ser teloner dels Rolling Stones.

A l’hora del concert de Javier Vargas amb John Byron Jagger, a això de les vuit de la tarda, la pista i les grades es veien ocupades encara al setanta per cent. El bon temps permetia esgotar un parell de ‘yonquilates’ als voltants de l’estadi tot i que per això calgués sacrificar els dos recitals d’obertura.

Vargas es va ajustar al ‘timing’ i es va acomiadar passada la mitja hora. A les nou, Sidonie es presentaven davant l’afició, que a aquestes altures ja era bastant més nombrosa (entre un vuitanta i un vuitanta-cinc per cent). Només trenta minuts és el que dona l’ocasió a Marc Ros, Jes Senra i Axel Pi, ara beneïts pels Rolling Stones. Mèrits han fet.

«¡Fantactic Madrid!»

Poc van complir el tòpic de la puntualitat dels britànics els protagonistes de la nit. Passades les deu de la nit, darrere de cada cançó que amenitzava l’espera (van sonar The Doors, Led Zepelin, AC/DC...) es pressentien les presses perquè s’apaguessin els llums, preàmbul del concert, que no va començar fins a un quart d’onze.

A partir d’aquí, el que passaria reconciliaria les ovelles esgarriades –per no haver-se sentit satisfetes en els concerts presenciats anteriorment– amb els Rolling Stones.

Abans de res: és de ben nascuts ser agraïts. Mostra d’això va ser el record a Charlie Watts minuts abans i l’ovació consegüent. Watts somreia a les pantalles d’un escenari a les fosques mentre s’escoltava un solo de bateria d’ultratomba sense ningú que l’executés en directe. Allò aixecava el pèl del braç.

No hi va haver ple complet. Tant a la pista com a la tribuna quedaven buits que deixaven veure el color blau de la lona sobre la gespa i el vermell i blanc dels seients. Temes econòmics a part, però no de menor importància, a un concert dels Rolling Stones cal anar almenys una vegada a la vida, només per curiositat (al principi) o per vici (al final).

¿Quantes vegades és capaç un ésser humà d’escoltar una banda sense desgastar-la? Més ben dit: ¿Quan l’ésser humà s’avorreix de sentir la mateixa cançó? ‘Street fighting man’, la primera del repertori, és una habitual a les gires dels Stones. També la que continuava a la llista: ‘19th nervous breakdown’. No tenen per què mantenir-se en el mateix ordre, n’hi ha prou que estiguin incloses en el full de ruta; el resultat serà segurament igual d’impressionant.

Mick Jagger saludava en castellà. De fet, gairebé la totalitat dels seus ‘speechs’ han sigut en espanyol. «Aquest és el nostre primer tour sense el Charlie. L trobem molt a faltar», va dir abans de cantar ‘Sad, sad, sad’: «Fling you out into orbit... No one’s going to hear you shout...». Seria perquè Madrid era la ciutat de la qual partia ‘Sixty’, perquè Keith Richards es va encantar amb una enregistradora de cinta que es va comprar diumenge passat al Rastro o pel 75 aniversari de Ronnie Wood, però els nois estaven en forma i estaven amortitzant cada euro invertit a l’entrada (incloses les despeses de gestió). També es compleixen setanta anys del regnat d’Isabel II d’Anglaterra i, per descomptat, seixanta dels Stones. Res és casual.

Canícula de nit

Amb ‘Tumbling dice’, d’‘Exile on main St.’ (Rolling Stones Recors, 1972), es van avivar les flamarades de l’infern muntat al Wanda Metropolitano, parcialment dividit per una passarel·la per la qual Jagger es passejaria entre remenades de maluc i espasmòdics moviments de gimnàs. No obstant, arribaria a la plataforma de l’extrem en un parell d’ocasions en el tram final del xou.

‘Out of time’ va ser la sorpresa. El tema, extret d’Aftermath (Decca, 1966), mai havia sigut tocat en directe, tal com ho anunciava Mick Jagger. Un regal per a la ciutat de què tant ha gaudit des que van aterrar a la capital espanyola dijous 26 de maig a un quart de set de la tarda.

L’execució d’‘Out of time’, actualitzada en el seu so, no quedava fora de lloc. La seva adhesió als clàssics aventura que es mantindrà a la carretera fins a la sepultura. Arribats a ‘Beast of Burden’, citada al començament d’aquesta crònica, Jagger es desprendria de la seva caçadora per quedar-se endolat amb una samarreta i pantalons del mateix color. A ‘You can’t alway get what you want’ es penjaria per primera vegada la guitarra –per a aquest tall, una Gibson J-45 acústica–, que en realitat li duraria poc; a la que va poder, la va entregar al ‘backliner’ i va llançar la seva pua.

S’ha de destaca el ‘punch’ de Steve Jordan, tot i que un no s’acaba d’acostumar a l’absència de Charlie Watts. I tampoc s’ha de desmerèixer una altra llegenda: Chuck Leavell, teclista dels Stones des del 1982 i anteriorment de The Allman Brothers Band, entre d’altres.

El truc final

Amb un «Are you ready?», Jagger donava pas a ‘Living in a ghost town’, més reposada i amb els afegits de l’harmònica i el saxòfon. Un tema ideal per als directes que va animar Keith Richards a apujar el volum a ‘Honky Tonk woman’. La vibració de la Telecaster del 53, depenent de la ubicació a l’estadi, entrava per una extremitat del cos travessant-lo fins a trobar una sortida. La descàrrega de Keef.

Richards es quedaria al capdavant del micròfon per cantar ‘Happy’ i ‘Sleeping away’, com ja estava acostumat a fer-ho en anteriors recitals. En absència de Mick Jagger, el concert va mantenir un tempo de negritud trencat per la irrupció de Jagger acabats els dos temes, accelerant en ‘Miss you’, movent-se com un ninot de goma sobre les taules subjectant l’elèctrica. Les llegendes sobre el seu envejable estat físic s’han quedat en estèrils teories. No s’explica, i és millor deixar-ho així.

Mick Jagger, Keith Richards i Ronnie Wood, els tres supervivents, han caminat per l’esmentada passarel·la fins al final i allà s’han posat amb ‘Midnight rambler’, que ha donat al seu final en un extens blues propiciat per Richards, entregat a la causa amb el seu instrument, aquest que estava donant ‘substància’ des de feia una bona estona.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’aposta segura, la carambola final: ‘Start me up’, ‘Paint it black’, ‘Symphathy for the Devil’ (just quan el rellotge marcava les dotze) i ‘Jumpin’ Jack Flash’ abans del bis, que coronaria aquest somni d’una nit de (gairebé) estiu amb ‘Gimme shelter’ i la inevitable ‘(I can’t get no) Satisfaction’, amb la qual ses ‘satàniques majestats’ es van passejar de nou davant els seus humils súbdits, suats, drogats, ebris i emocionats (aviat ho descobriran els alemanys). Sense els músics a l’escenari, només quedava la paraula «gràcies» a les pantalles. Doncs això, que és de ben nascuts ser agraïts.

Jimmy Fallon, interpretant el mànager de Stillwater Dennis Hope a ‘Casi famosos’ (Cameron Crowe, 2000), preguntava als seus nois a mitjans de la dècada dels setanta si creien que Mick Jagger continuaria per allà intentant ser una estrella de rock als cinquanta anys. Pel que ahir a la nit es va poder comprovar, Hope estava equivocat.