Primavera Sound 2022: Beck desencadena la festa ‘funkadèlica’

El seu últim àlbum, ‘Hyperspace’, llançat just abans de la pandèmia, presentava tons relaxats i cert desemparament futurista, però, per aquesta gira, Beck ha apostat per oferir una cosa més física i celebrativa. Fa bé. Va quedar clar des de la imparable arrencada amb ‘Mixed bizness’, record de l’àlbum ‘Midnite vultures’ (1999), que va enllaçar amb ‘Devil’s haircut’, d’‘Odelay’ (1996), amb el seu toc d’harmònica texana.

Gresca ‘funkadèlica’

Guió escorat cap al ‘grans èxits’, i un Beck ‘funkadèlic’, receptiu a la guitarra rockera, amb ulleres fosques, movent-se entre neons de discoteca dels vuitanta. Tiberi sense pauses, amb les cançons encadenades: peces de la seva obra moderna, com ‘Dreams’ i la que va gravar amb Gorillaz, ‘The valley of the pagans’, i material dels bons temps, com ‘Nicotine & gravy’ o ‘Hotwax’, aquesta amb la tornada en castellà: «‘Yo soy un disco quebrado / Yo tengo un chicle en el cerebro’». Hi va haver falques reposades, com la versió, amb guitarra acústica, d’‘Everybody’s got to learn sometime’, èxit de The Korgis el 1980, i el rescat de ‘Loser’, vestigi ‘groovy’ de l’era grunge, amb el seu nihilisme tragicòmic («soc un perdedor, nena, ¿per què no em mates?») ara convertit en gag per al càntic general.

Rumb a ‘Al mar!’

Va ser la victoriosa tornada de Beck després de 22 anys d’absència de Barcelona, dominant un espai, la plataforma marina, que abans va encaixar la fluida actuació de Fontaines DC, amb la seva tècnica i furiosa digestió postpunk, al servei del flamant ‘Skinty fia’ i de cartes segures com ‘Boys in the better land’. També per allà va passar Manel, grup ja veterà del Primavera, combinant les ombres electròniques i narratives de ‘Formigues’ o ‘Jo competeixo’ amb la maquiavèl·lica ‘Per la bona gent’ i els rescats d’‘Al mar!’ i ‘Benvolgut’.

La maror de públic va ser la constant, i empleats de seguretat dirigien fluxos i tancaven passos aquí i allà per evitar col·lapses (o intentar-ho). Dos concerts que es van succeir al mateix escenari, el Binance, els de Weyes Blood i Amaia, van reflectir la convivència de sengles bombolles de públic: l’internacional, que va copar el concert de la californiana, i l’autòcton, molt dominant en el de la basca. Recitals tots dos d’esveltos contorns pop i cert ascendent cançoner d’un altre temps.

Ecos de Laurel Canyon

Presencia d’aires neoclàssics, la de Natalie Merling (nom real de Weyes Blood), amb la seva herència de la tradició soft-rock familiaritzada amb Laurel Canyon, oberta a subtils girs i solucions audaces, i portadora d’evocadores línies melòdiques. Vestit blanc i aires d’actriu hollywoodiana, si bé el seu repertori no es queda en la purpurina i aspira a la transcendència. Ella diu aspirar a compondre una cançó tan atemporal i màgica com ‘Stardust’, de Hoagy Carmichael, i els temes del seu encara últim àlbum, ‘Titanic rising’ (2019), discorren per un carril avançat.

Aquí van estar ‘A lot’s gonna change’, refinada peça sobre els canvis en la vida adulta i l’enyorança de la infància, el simpàtic número sobre l’amor modern anomenat ‘Everyday’ i la majestàtica ‘Andromeda’, lluint la seva veu càlida i cristal·lina. Va incorporar al seu món ‘The air that I breath’, vella fita de The Hollies abans de tancar llançant flors al públic amb la somiadora ‘Movies’.

Candorós ‘relámpago’

Quant a Amaia, criatura mimada pel Primavera des d’abans del seu primer àlbum, va defensar un pop amb teixits electrònics, tot i que defensat per una banda, que alimenta el seu recent i bonic ‘Cuando no sé quién soy’, elaborat de la mà d’Alizzz. De ‘Bienvenidos al show’ al senzill ‘Dilo sin hablar’, i d’aquí al piano en el seu petit clàssic ‘El relámpago’, que va entonar amb la seva pulcra i pueril cal·ligrafia.

Hi continua havent en el personatge un rastre d’innocència i informalitat en la seva manera de presentar-se al públic. «Estic molt contenta perquè aquest és el concert on més gent que conec em ve a veure», va fer saber. «No m’he preparat gaire el que diré, però bé, vaig improvisant». I així, amb aquest candor, i seguida de prop per una competent banda, es va apropar al folklore de jota de ‘Yamaguchi’ i a ‘La canción que no quiero cantarte’, invocant amors llunyans.

La màquina i la veu

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

I un altre pes pesant de la jornada, Low, va desbordar l’Auditori Rockdelux, com dijous Kim Gordon, propiciant tremendes cues. Vet aquí una banda amb gairebé 30 anys d’història que viu en cert estat de gràcia arran del seu últim cicle d’àlbums. Del més recent, ‘Hey what’ (millor disc internacional del 2022 segons aquest diari), va sortir el principal reg de cançons, portadores del frec extrem de la textura maquinal més fosca i la puresa de les harmonies vocals d’Alan Sparhawk i Mimi Parker.

Un llenguatge musical que els de Duluth van traslladar amb tot el poder a l’escenari, ressaltant silencis, disrupcions i embranzides espirituals. Ho van aplicar també en temes pretèrits, com un greu ‘No comprende’, elevant-se sobre els mars de distorsió, i el místic ‘Sunflower’, de veus celestials, en una fosa poètica de cert to funerari. Serena i arriscada litúrgia, en el pol oposat a la idea de distensió festivalera. Però el Primavera també és això.