Nick Cave exorcitza el seu dol en el Primavera Sound

Cave ha sostingut sempre que l’art ha de fer mal i burxar a la nafra per ser genuí, i ell mai havia estat tan carregat de raons per donar un sentit literal a la seva música. Sense preàmbuls, al crit redemptor de ‘Get ready for love’, va entrar en escena amb els seus genets de l’apocalipsi, els Bad Seeds, reforçats per un trio vocal que va accentuar els tons gòspel d’aquesta peça de l’àlbum ‘Abbatoir blues / The lyre of Orpheus’ (2004), del qual van caure dos temes més. 

Amb contacte físic

Aquí estava el predicador, tocant les mans dels assistents situats a les primeres files, buscant el contacte directe, i al seu costat, adlàters com la bèstia multitasca anomenada Warren Ellis, esquinçant un endimoniat violí. Sotracs procedents d’una altra era, com ‘From her to eternity’, amb els seus balbotejos diabòlics i la seva fanfàrria postpunk. 

La diferència respecte al Cave d’altres temps la van posar les cites als seus últims discos, en particular el sobrenatural ‘Ghosteen’, marcat per la mort d’Arthur, que feien lliscar un subtext de redoblat dolor íntim. Menció per a ‘Bright horses’, amb versos colpidors («el meu nen està tornant a casa ara, amb el tren de les 5.30»), acompanyats dels udols planyívols d’Ellis. I què dir de ‘Waiting for you’, una altra desconsolada balada al piano. Aquesta seqüència la va ampliar ‘Carnage’, el tema titular del seu disc a mitges amb Ellis, marcat pel trauma col·lectiu de la pandèmia.

Més enllà de la mort

Però Cave no es va oblidar que estava en un macrofestival, i els números més reconeguts del seu repertori van dominar en el segon bloc, entre les campanades d’ultratomba de ‘Red right hand’, el paroxisme ‘in crescendo’ de ‘The mercy seat’ i fins i tot una cita remota dels vuitanta, ‘Tupelo’. I la balada encesa que porta el títol de ‘The ship song’. Recital d’incontestable autoritat, el segon d’aquesta gira (que va arrencar dijous a Aarhus, Dinamarca), amb què Nick Cave va semblar voler-nos dir que és aquí, plantant cara al seu destí i portant el seu art més enllà de la mort.

Si a Cave li va correspondre fer tremolar el terra (i fins i tot l’aire) del festival encaminant la mitjanit, hores abans, el mateix escenari va acollir un dels seus més carismàtics antics còmplices, Blixa Bargeld, al capdavant d’Einstürzende Neubauten. Intimidador artefacte amb unes arrels que es remunten al Berlín de 1980, niu d’avantguardes i pulsions industrials postpunks. La banda dels ‘edificis nous que s’esfondren’ va modular el seu art extrem en el seu últim àlbum, ‘Alles in allem’ (2020), de manera que la ‘set’ va gravitar al voltant d’una subtil dansa de cruixits elèctrics, ambients flotants i la veu narrativa del sinistre àngel Bargeld, vestit de negre i amb purpurina a les parpelles.

Quincalla industrial

Sessió amb un toc teatral, de cabaret berlinès distòpic, al voltant d’un repertori de tons solemnes, processant senyals del krautrock i la música concreta i incorporant el xerric de planxes i tubs de metall (a ‘Zivilisatorisches missgeschick’) i el frec de l’escombreta en un torn mecànic de la repescada ‘Sonnenbarke’, a l’«inframon», on «la llum penetra entre les esquerdes». El grup va demostrar que la seva recerca segueix, ara amb més serenitat, defugint l’efectisme i confiant encara, en plena era digital, en aquests venerables artefactes trets de desballestaments fabrils i abocadors per crear seqüències de calma intranquil·la, com en ‘Seven screws’ i ‘How did I die?’.

L’altra atracció del capvespre la va posar Jorja Smith, britànica amb bona estrella gràcies a la seva carnosa veu neosoul i el seu repertori equilibrat entre la seda i la rítmica sensual. Va transmetre elegància i cert conservadorisme, en la línia d’una Sade o la primera Erykah Badu, amb les seves guitarres ‘funky’, els seus pianos de tocs jazzístics i els seus funcionals reforços corals. Es va basar en un àlbum que continua sense tenir relleu, ‘Lost & found’ (2018), amb les dianes de ‘Be honest’, un dinàmic número ‘up-tempo’, i un ‘On my mind’ amb preludi acústic, així com algunes cites a l’epé de l’any passat, ‘Be right back’.

Flamenc ultramodern

Notícies relacionades

Obsessiva i obsessionant

El motor de la literatura escalfa el teatre

I en plena desfilada d’estrelles d’ultramar, un familiar gemec del sud, el de María José Llergo, cordovesa de Pozoblanco crescuda a la barcelonina Esmuc, aventurant-se en un recital que va arrencar amb ortodòxia flamenca, aferrada a la guitarra de Marc López (tangos tradicionals i assalt a ‘Mira que eres linda’, evocant Machín), i que va incorporar després subtils trames electròniques.

Presència teatral, amb un vestit vermell d’amplísima faldilla, i depurats melismes per a delit de fans i passavolants. El seu ‘Sanación’ (2020) va quedar al seu dia una mica enterbolit per la boira pandèmica, però la vida segueix: aquí va rescatar la popular ‘Soy como el oro’ i el tema propi que va llançar l’any passat, ‘Que tu me quieras’. Perfils tan ‘jondos’ com ultramoderns per aquest Primavera al que encara li queda una setmana per davant.