Atrapat al mòbil

Allà estic ficat, quin destorb. Durant gairebé tot el dia no se’m veu, però aparec de tant en tant, quan cau la tarda, a causa de circumstàncies estranyes. Després se m’empassa l’aparell com fa amb els avis, i encara que em molt truquis no reaparec. És una punyeta: a mi em fa mal estar aquí ficat, a la foscor, com els fantasmes quan els caçava Bill Murray. ¿Com he acabat així? 

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Li vaig explicar fa uns dies que pujaria a un tren i que estaríem lluny. Com que un mai sap quina part entén de les coses o com les interpreta, li vaig fer el «xuc-xuc piii piii» i tot, com m’anés a pujar a un tren de locomotora de carbó, i em vaig preguntar després, a l’AVE, per què el so dels trens que emeten els pares continua sent el mateix que fa cent anys, i si quan el meu comenci a dibuixar farà cotxes rodons com els que veu pel carrer o quadrats dels vuitanta com els que li dibuixem, i per què, si sempre ha viscut entre blocs, i tothom viu en blocs, li dibuixem nosaltres cases antigues al mig del camp, amb teulades de punta, sota uns núvols d’on cau aigua, com abans del canvi climàtic. 

Penso també en tots aquests animals que li dibuixem o li ensenyem en els contes, els lleons de què imita el rugit, i els cavalls que em demana que imiti perquè li fa gràcia el renill, i els porcs que no li dona la gana d’imitar, i me n’adono que mai n’ha vist cap, i que coneix la representació de les coses abans que les coses, i que ara jo soc la representació del pare, atrapat al mòbil, i no sembla que l’estranyi. I em sorprèn l’humà, tan petit, amb tot just unes quantes paraules a la boca, que ja ha connectat, tanmateix, amb aquest món simbòlic infinit en què els altres mai es moren del tot.