Andrés Calamaro: «Els titulars deixen d’importar l’endemà. Continc multituds»

Calamaro s’explica a aquest diari de la manera que en els últims anys ha triat en el seu diàleg amb la premsa, el qüestionari per correu electrònic, en vigílies del concert que oferirà aquest dimecres al Festival de Pedralbes. No ve exactament amb un disc fresc sota el braç: la seva última referència és ‘Dios los cría’, publicada fa un any, una provisió de duets amb cantants de variat espectre, figures del rock i, sobretot, de fora seu. «El rock el definim nosaltres, no només Lester Bangs», al·lega el cantant i compositor de Buenos Aires. Segons el seu parer, l’àlbum «sona com la gira ‘Licencia para cantar’ del 2016-2017, amb aquest mateix so jazz & pop», comptant amb un pianista, Andrés Wiedemer, que «domina el llenguatge de Nicky Hopkins i Bill Evans».

Julio Iglesias, «estatus superior»

A ‘Dios los cría’ el veiem unint la seva veu a les d’Alejandro Sanz, Julieta Venegas, Manolo García, Carlos Vives, Lila Downs... I amb els dos cantants melòdics més universals que ha donat Espanya: Raphael, «un artista genial, un gran cantant i un fora de sèrie», i Julio Iglesias, a qui també qualifica de «genial», així com «immens», recordant que «va ser elogiat per Frank Sinatra i Willie Nelson» i afegint que «el que canta a ‘Bohemio’ és en un estatus superior del cant».

Calamaro va donar també senyal de la mà de C. Tangana, amb qui va col·laborar a l’àlbum ‘El madrileño’ compartint el mig temps rocker ‘Hong Kong’. Del mutant traper destaca «l’enginyeria psíquica, el maneig dels conceptes, l’eficàcia com a eix de concentracions de talent». Segons el seu parer, Tangana representa l’«artista del segle XXI, madrileny i europeu».

Sense invectives polítiques

La seva anterior visita, el maig del 2019, va estar envoltada en cert soroll mediàtic, després que pengés un text a Facebook, a propòsit de les eleccions generals a Espanya, en què es manifestava partidari d’«els patriotes i els reaccionaris», comentari del qual es va interpretar una proximitat a Vox. Aquells dies va afegir crítiques a Viggo Mortensen i al seu «discurs antifeixista fàcil». I hi va tornar al mateix escenari del Liceu, quan en plena actuació va carregar contra l’actor i el va acusar de «superioritat moral».

¿Viu còmode Calamaro entre estridents titulars que situen el focus lluny de la música? «No és una cosa que em vulgui prendre seriosament», ventila. «Els titulars dels diaris deixen d’importar l’endemà. Continc multituds», diu en al·lusió a Walt Whitman (i a Bob Dylan). Mostra poc ànim de ficar-se en embolics polítics. «Les que importen són les sensacions a l’escenari. Crec en el tall transversal de les coses».

Triar un projecte

En matèria musical, es mostra tan inquiet com sempre i confessa l’acumulació de plans sobre la taula. «De vegades es tracta d’elegir un o més discos entre 50», explica. «Estem maniobrant amb molts projectes a més de cançons, moltes de les quals comencen per les lletres. Tampoc dono tanta importància a les cançons. L’assumpte musical és més ampli», apunta Calamaro, que recorda el seu compromís actual amb una gira «que es prolonga fins al desembre».

Pitjor ho té el seu amic Enrique Bunbury, que ha hagut de baixar dels escenaris als 54 anys per una estranya malaltia que li afecta a les cordes vocals (pel que sembla, només quan està de gira). «Prefereixo no parlar en termes d’‘estranya malaltia’», indica. «Mantenir-se ferm als escenaris no és senzill per a ningú. És el destí del cant, segons van dir Leonard Cohen i Atahualpa Yupanqui».

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquest destí el porta per primera vegada als Jardins de Pedralbes, on es disposa a «tocar bé i cantar, sense pistes afegides ni ballarins en escena», amb un repertori de caràcter antològic. Un concert que es va anunciar la tardor del 2019 i que ha sigut ajornat en dues ocasions. «Escenari de luxe», sospira Calamaro. «Arribem agraïts i honrats, com sempre, a Barcelona».