Barcelona, capital de Llatinoamèrica

Impulsat per l’agent Carme Balcells i l’editor Carlos Barral, el ‘boom’ va ser un moviment eminentment masculí d’escriptors que formaven part d’una benestant classe social, propulsats per una ambició literària i certes vel·leïtats polítiques. Eren Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Julio Cortázar i Carlos Fuentes, més el cinquè ‘beatle’, el xilè José Donoso, entossudits a crear les més musculoses novel·les. Durant un temps van viure a Barcelona, especialment el colombià i el peruà, molt integrats llavors en el teixit intel·lectual del moment. Vargas Llosa, per exemple, que va definir aquells anys com els més «rics i interessants» de la seva vida, va ser un dels que el 1970 es van tancar a Montserrat per protestar contra el procés de Burgos. Un dia tots van abandonar la ciutat i el que va venir després va ser l’absolut oblit oficial. Mentre a Nova York, Londres i París els beneïen, Barcelona se’n va oblidar.  Han hagut de passar gairebé 50 anys d’aquella esplendor perquè la ciutat dediqui a García Márquez una biblioteca. Miguel Aguilar, editor de Literatura Random House, un segell amb una important vocació llatinoamericana –amb un projecte específic, Mapa de las lenguas, que actua com a pont cultural–, constata un històric desamor institucional: «És veritat que, per un tema de política lingüística o de certes reticències a acceptar el castellà com un idioma propi de Catalunya, aquesta realitat no ha tingut un reconeixement oficial».  Avui només Miguel Ángel Asturias i Roberto Bolaño tenen placa oficial recordant els seus dies a la ciutat.

Potser els lectors es van oblidar un xic de la literatura llatinoamericana després del ‘boom’, però no les editorials. El primer títol llatinoamericà d’Anagrama va ser polític, ‘Los tupamares’, que el 1971 va segrestar la censura. Des d’aleshores, els contactes de Jorge Herralde en llibreries de Mèxic, l’Argentina i Colòmbia i l’amistat amb Sergio Pitol, Carlos Monsivais i Margo Glantz van portar amb normalitat els nous autors al catàleg de l’editorial. «Per al tardofranquisme, Llatinoamèrica va ser el territori de les editorials creades per exiliats espanyols i hi va haver una forta connexió», explica l’avui editora d’Anagrama, Silvia Sesé.

L’auge dels nous segells independents va comportar també una certa especialització. Candaya ha apostat des del principi, la seva creació és del 2003, per les lletres de l’altra banda de l’Atlàntic. «Quan vam començar recordo que a la llibreria Laie algú em va dir que no li interessaven les novel·les on les dones volaven i menjaven guix. Nosaltres acabàvem d’editar el gran Sergio Chejfec, que poc tenia a veure amb aquest model», recorda Olga Martínez Dazi, fundadora de l’editorial amb Paco Robles. Si hi ha una paraula que defineixi el seu afany ha sigut la de resistència: «Hem apostat per una literatura nova, arriscada i compromesa, que té uns interessants vasos comunicants entre la literatura que s’escriu a Espanya i els diferents autors llatinoamericans». Altres editorials ‘indie’ amb idèntica vocació són la barcelonina Las Afueras i les madrilenyes La Navaja Suiza i, en bona mesura, Páginas de Espuma.

La llista dels escriptors que han decidit instal·lar-se a Barcelona és ingent. Si als 60 i 70 la política obligava a l’exili, ara són l’economia i la inseguretat les que porten els autors a venir a Europa. No hi ha un denominador comú en l’escriptura de la nòmina mestissa integrada per Rodrigo Fresán, Javier Argüello, Santiago Roncagliolo, Laura Restrepo (que viu en un poble de Girona), Pola Oloixarac, Matías Néspolo, Bruno Muntaner, Carlo Vitale, Edgardo Dobry, Juan Pablo Villalobos i Eduardo Ruiz Sosa (comissari de Km Amèrica), entre molts d’altres. Tots es beneficien de viure a prop de la poderosa indústria editorial barcelonina. «Barcelona és sens dubte la capital europea de les lletres llatinoamericanes», assegura Martínez Dasi. A la vegada reivindica la tasca de llibreries com Lata Peinada, a Barcelona, i Librerío de la Plata, a Sabadell i, per descomptat, de Casa d’Amèrica Catalunya (coordinadora del festival), que, tot i ser menys poderosa des del punt de vista institucional que la seva homòloga de Madrid, ha fet una important tasca per reconèixer autors situats als marges.

Els últims 15 anys, amb autors tan llegits i admirats com Mariana Enriquez, Juan Gabriel Vásquez, Samanta Schweblin, Mónica Ojeda o Guadalupe Nettel, les lletres llatinoamericanes han protagonitzat una gran visibilitat i una significativa connexió amb els lectors espanyols. Ja no només arriben a les nostres llibreries des dels tradicionals focus culturals, com l’Argentina, Cuba, Mèxic o Colòmbia, sinó que també de països com l’Equador i Bolívia.  Possiblement el tret més significatiu és l’aparició d’una potent generació de noves veus femenines que al seu torn han reivindicat autores (Marosa di Giorgio, Armonía Sommers, Marta Aponte i Aurora Venturini) enfosquides sota la qüestionable brillantor dels seus col·legues masculins.  El mexicà Ruiz Sosa –que sap bé del que parla en un país on s’assassinen 10 dones al dia– s’anima a fer una anàlisi social d’aquesta irrupció: «Crec que les lluites socials i determinats processos culturals han permès que les dones escriptores siguin més acceptades, llegides i estudiades. Moltes han arribat a l’acadèmia, i des de la seva posició d’autores, editores i agents literàries han reivindicat aquelles que van ser menystingudes en el passat. No m’agrada la paraula, però crec que s’entén si dic que la literatura llatinoamericana s’ha democratitzat».

Podria dir-se que el festival neix d’un terreny ben abonat i una situació particularment dolça. Una vintena d’autors es donaran cita en les jornades que repassaran temes com les literatures insulars, l’Amèrica desplaçada, l’escriptura híbrida, les perifèries, la identitat i la violència. Seran 20 autors, entre els quals destaquen Laura Restrepo, Selva Almada, Carlos Fonseca, Martín Caparrós, Cristina Rivera Garza i Ariana Harwicz. «Volem que sigui un festival que arreli a Barcelona –desitja Ruiz Sosa–, una carrera de llarg alè que no pretén ser un simple aparador temporal. No és la nostra intenció donar una visió d’Amèrica Llatina, sinó establir una constant comunicació entre països, amatents a les diferents maneres d'explicar Amèrica Llatina que constantment estan canviant».