Mariona Carulla: «Soc partidària de la renovació però moltes vegades la gent s’aferra al càrrec»

Els últims anys, exceptuant-ne el parèntesi de la pandèmia, és clar. En els últims cinc anys he disfrutat molt perquè ja havíem superat el que faltava per fer al Palau. Quan hi vaig arribar, calia arreglar moltes coses. D’una banda, la governabilitat; d’una altra, la recomposició de la fundació perquè l’Orfeó Català en fos el centre. També va caldre reposar tota la gent que se’n va anar o que en vam traure. Però una vegada vam tenir l’equip acoblat, amb Joan Oller al capdavant, vam poder crear el Palau actual.

¿I el pitjor d’aquests 13 anys?

Els començaments. El primer any i mig va ser dur, després tot va fluir. Incorporar-hi Oller va ser clau. El vaig anar a buscar amb Joan Llinares, gestor que va parar el primer cop després de l’escàndol. En aquests anys hem regenerat i posat en valor el Palau.  

Degué ser dur descobrir que Fèlix Millet havia estafat amics i promotors de l’entitat com vostè, que va ser durant 10 anys vicepresidenta de la junta.

Al principi no m’ho podia creure. Ni jo ni ningú. Fins que una minuciosa auditoria va demostrar que s’havia emportat diners, no m’ho vaig creure. Vaig témer que el prestigi del Palau es fes perdés, que afectés la confiança en l’entitat, la seva credibilitat. Moltes persones que mai han estat aquí estimen el Palau. És un referent per al poble català, una de les icones que representen els valors del país. No podíem perjudicar-lo. Per això a l’agost, durant les vacances, es va treballar tant en l’auditoria i al setembre vam obrir i vam reprendre l’activitat.   

La seva vida va canviar radicalment. 

Vinc del món de l’empresa, però no estava habituada a anar a una comissió del Parlament a donar explicacions ni a un judici a declarar durant més de dues hores. Ho vaig haver d’afrontar. Va ser un mal trago, però també una experiència interessant perquè de tot n’aprens. I amb aquest procés... ¡ja tinc gairebé mitja carrera de Dret feta! Domino la terminologia legal.

Entre els canvis importants hi figuren els nous estatuts.

Hi hem reformat moltes coses, com que es contempli un procés electoral, una cosa que no existia. Per això els presidents abans eren anys en el càrrec. Vaig insistir perquè no es poguessin superar més de tres mandats, de quatre anys cada un. És prou temps per desenvolupar un projecte. Sempre he cregut en la renovació. Els canvis són bons, tot i que moltes vegades no es respecten els estatuts i la gent s’aferra al càrrec. En conec molts casos, però no em pregunti, que no diré noms...

El seu successor és Joaquim Uriach; coneix la casa, ja que ha sigut membre de la junta.

I és més jove que jo, té 55 anys. Superar-me no serà difícil. No tinc una gran virtut en res, però sí gran sentit del compromís. Tot i que segur que no tindrà aquest toc femení, aquesta atenció al detall que m’ha portat a fixar-me en aquesta porta del lavabo que no tanca bé i en com decorar l’escala, on he fet posar programes històrics de recitals importants.

Ha assistit a infinitat de concerts durant el seu mandat. ¿Mantindrà el ritme a partir de la temporada vinent?

He anat a moltíssimes actuacions al Palau i sempre que he pogut he viatjat amb l’Orfeó Català. A partir d’ara, els seguiré però d’una altra forma. He comprat un abonament per al Palau 100. I això que l’empresa Carulla, com a mecenes del Palau, té dret a entrades. Però jo a partir d’ara estaré a l’ombra. No aniré a les llotges, sinó que m’asseuré en una de les files del primer pis per no perdre’m les indicacions del director a l’orquestra. Sens dubte, quan marxi, no m’avorriré. Soc una persona molt curiosa, tinc una família i moltes entitats i fòrums en què estic implicada, com la Fundació de la Sagrada Família i el Concurs Maria Canals.  

La seva família va crear Gallina Blanca. ¿Li va servir l’experiència prèvia?

Hi ha aspectes de la gestió que serveixen per a tota mena d’entitats. El primer, disposar d’un pla a tres o cinc anys vista que a més has de tenir el rigor de complir. I parlant de complir, en segon lloc, és bàsic cenyir-se al pressupost amb què comptes per no deixar deutes. Nosaltres l’hem complert cada any. Oller, el director general, té molt mèrit. Ho ha aconseguit mirant com es podia captar més amb les visites a l’edifici, les entrades dels concerts i el lloguer de sales, que suposen els nostres ingressos més importants. El Palau funciona avui com una empresa privada perquè s’autofinança en un 87%. Ens hem d’esforçar.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

¿També en l’aspecte social? 

També. Ja comptem amb Palau Vincles, que arriba a nens d’escoles i instituts del barri on s’ubica el Palau, però també a altres poblacions que ens ho han demanat. Hi ha uns 800 inscrits a qui ensenyem a cantar en un cor. No només aprenen música, sinó altres valors com la disciplina, la responsabilitat i el treball en equip. A més, cantar al Palau és empoderador i una cosa que transcendeix i arriba a les seves famílies. És un projecte social real, no hi és per cobrir l’expedient com passa moltes vegades.