Bloomsday: així va dinamitar James Joyce la tradició literària

Repassem-ne aquí alguns.

1.Perquè és un punt i a part en la història de literatura

En els anys 20 del segle passat, recent acabada una gran guerra que havia deixat sense efecte l’antic i molt burgès règim cultural, els artistes i escriptors europeus van revolucionar les seves arts, a cop d’avantguarda. Joyce no és el primer modernista (cosa que ara anomenaríem un escriptor experimental), però sí el que porta més lluny una senzilla proposta: tot està permès. Tot i que que l’autor va malviure durant anys a Trieste, París i Zuric, ‘Ulises’ no va trigar a situar-lo com a autor canònic perquè l’obra ja s’havia convertit en llegendària abans fins i tot que la llibretera Sylvia Beach aconseguís publicar-la a París. Després d’aquesta novel·la que va dinamitar la tradició del moment, la literatura emprèn un camí (que pot agradar o no al lector tradicional) del qual ja no hi ha tornada enrere.

2.Perquè ja no importa el que s’hi explica, sinó com s’explica

Algú va dir que el ‘Ulises’ és la història d’un home que es passeja per Dublín intentant, entre moltes altres coses, fer l’amor, quan en realitat «l’únic que fa l’amor al llarg de tot el llibre és el llenguatge». A Joyce se’t titlla d’elitista, però tenia un excel·lent sentit per a la parla del carrer que va saber reflectir en les pàgines de la seva novel·la sense gaires filtres, i a això li va sumar una acadèmica lectura universitària dels clàssics grecs i llatins. Gràcies a aquesta equiparació de l’alta i baixa cultura (un concepte que el pop dels 60 acabaria per imposar), la novel·la eixampla les fronteres del que socialment és acceptable dir (és l’any 1922), tant en el llenguatge sexual com en el social. Un dels moments més delirants i alhora més poètics mostra Leopold Bloom defecant amb molt més detall del que el bon gust aconsella. Així, abans que el Nou Periodisme posés de moda les onomatopeies (‘Ulises’ n’està encatifat), una de les flatulències de Bloom sona: «pprrpffrrppfff». La idea és escriure com es viu, però també escriure com es pensa i si el pensament va fent salts d’un costat a l’altre dins dels nostres caps, cal transmetre’l d’aquesta forma, tot i que el fil no sigui fàcil de seguir.

3.Perquè és un joc de l’oca, és a dir una odissea

El joc de l’oca, amb la seva presó, els seus ponts i la seva casella de la mort és un símbol del viatge iniciàtic de l’heroi que s’enfronta a diferents perills abans d’arribar triomfalment a la meta i també pot ser el model d’‘Ulises’ de Joyce, és a dir, l’‘Odissea’ d’Homer. Abans que els germans Coen fessin la seva particular versió a ‘Oh, Brother!’, Joyce ja es va valer del clàssic per fer la seva, no menys singular, amb un heroi d’allò més vulgar: un agent publicitari que esmorza ronyons, va a l’oficina de correus a recollir una carta d’un amor platònic, acudeix a uns banys turcs i més tard, a un funeral, es menja un sandvitx, entra a la biblioteca, té una trobada amb una jove a la platja que acaba en masturbació, visita un amic a l’hospital on es troba amb Stephen Dedalus –l’altre gran personatge de l’obra–, l’acompanya a un bordell, torna a casa amb el seu amic, on desperta la seva dona, Molly, que dorm al llit conjugal i li explica –però no tot– el que ha fet en aquella  jornada. Relatada així la història, no sembla particularment fascinant, tot i que la clau sigui que darrere de totes aquestes situacions és una casella de l’‘Odissea’: ja siguin les sirenes, la lluita contra el gegant Polifem o Penélope esperant-lo Ulises a casa. ¿És necessari saber-ho tot per abordar la lectura? Doncs no. Una altra teoria, molt més interessant, és que el veritable Ulises, el gran heroi de la història, és el lector.

4.Pèrquè és també una guia de Dublín

Notícies relacionades

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

La guerra, un espectacle multiusos

Joyce es va passar 22 anys als carrers de Dublín i la resta de la seva vida escrivint sobre aquesta ciutat que estimava i odiava a parts iguals en un exili autoimposat. No suportava el nacionalisme irlandès ni el poder de l’Església, dues qüestions intrínseques del país del quial van acabar expulsant. El seu llibre és molt concret a l’hora de descriure els llocs com la Torre Martello a la platja de Sandycove, on s’inicia el periple, així com el pub David Byrne, davant el qual Bloom menja un sandvitx de gorgonzola i pren una copa de vi. Durant els primers anys, els dublinesos es van mostrar molt queixosos de la imatge que Joyce donava d’ells, fins que el prestigi de l’autor se’ls va imposar i dos fervorosos admiradors, 50 anys després del 16 de juny de 1904, el dia en el qual trascórrer l’‘Ulises’ van crear el Bloomsday, un cita que avui té un gran atractiu i que convida els participants a seguir els passos del protagonista per tota la ciutat.

5.Perquè té un substrat feminista

No és l’‘Ulises’ un llibre feminista, però convida a contemplar-lo des d’aquesta perspectiva. Sí, el llibre transcorre al llarg d’una sola jornada, però ¡quina jornada! Joyce ho va escollir així perquè va ser el dia en què va tenir la seva primera cita amb qui seria la seva dona, Nora Barnacle, una noia de classe obrera que treballava com a cambrera, una dona gens reprimida en el terreny sexual que va espavilar ben aviat aquell noi sense experiència. Una dona amb els peus a terra a la qual mai al llarg de la seva vida no va impressionar la recargolada intel·lectualitat del seu marit. Nora Barnacle és Molly Bloom, la dona lliure que estima el seu marit sense que això li impedeixi tenir les seves aventures amoroses paral·leles. Que se sàpiga, Nora no va enganyar mai Joyce, però la inquietud per no haver sigut el primer nodreix el memorable monòleg interior de Molly: vuit frases llarguíssimes sense signes de puntuació en les quals es barregen els pensaments i desitjos íntims d’una dona com no s’havien plasmat fins al moment, per a escàndol dels censors. I aquí s’imposa un apunt final: Nora Joyce mai no va llegir el llibre del seu marit. NI li va passar pel cap.