Entrevista

Coco, supervivent de ‘Charlie Hebdo’: «Eren una força de destrucció sense humanitat»

La dibuixant francesa llega el seu brutal testimoni de la massacre islamista viscuda a la revista satírica francesa el 7 de gener del 2015 al còmic ‘Seguir dibujando’

El 7 de gener del 2015, dos islamistes van encanonar amb kalàixnikov Coco, dibuixant de ‘Charlie Hebdo’ que es dirigia al carrer després d’abandonar la reunió setmanal de la revista satírica per recollir la seva filla a l’escola bressol. La van obligar a guiar-los fins a la porta de la redacció i a obrir-la amb el codi d’accés. Encara li ressona al cap el «ta-ta-ta-ta» dels trets amb què els terroristes van massacrar els seus amics i companys i van deixar aquell dia un macabre saldo de 12 morts, entre els quals, els icònics dibuixants Charb, Cabu, Wolinski, Tignous i Honoré. Ella va sobreviure, però no en va sortir indemne. Ara Coco, pseudònim de Corinne Rey, de 39 anys, llega el seu brutal i commovedor testimoni sobre aquell «grapat de minuts que van posar» la seva vida «potes enlaire» al seu primer còmic llarg, ‘Seguir dibujando’ (Bang Ediciones). Hi reflecteix una muntanya russa de sentiments –por, dolor, culpa i trauma...– utilitzant com a al·legoria visual la gran onada de Hokusai, que la persegueix, la colpeja, la capbussa i la sepulta, mentre recorre els fets i recorda els que ja no hi són i l’única arma dels quals era la ploma.

Continua treballant a ‘Charlie Hebdo’, i a ‘Libération’ i altres publicacions. Però al llibre escriu coses com «El 7 ho eclipsa tot, m’aixeco 7, visc 7, menjo 7, dormo... mai» [...] «he de viure amb això. I una se sorprèn de vegades. Resisteix. Lluita». ¿Com se sent avui?

Ara tinc una mica més d’espai. Fer el llibre em va ajudar, va ser una manera de processar-ho tot, de concentrar en un mateix lloc tot el que m’ocupava el cap. A l’acabar-lo em vaig adonar que feia molt temps que contenia la respiració. Evidentment penso molt en el 7 de gener, hi ha moltes coses que m’ho recorden constantment. Treballo amb temes d’actualitat i sovint hi ha ressonàncies o al·lusions directes. No ho oblido.

Escriu que dibuixar li ha permès construir un «dic de contenció».

Sí. També la teràpia m’ha ajudat molt. Quan es viu una fractura com aquesta –i aquest és un terme que el meu psicòleg ha utilitzat moltes vegades, perquè és així, una cosa es trenca al teu interior–, al principi no ets conscient del que t’ha passat, costa assumir el que ha succeït. Al principi estava molt atabalada en un cercle viciós entre la feina, reviure els fets, pensaments intrusius..., i el psicòleg em va ajudar a posar les coses en ordre, a analitzar tot el que va passar aquell dia, a analitzar les meves pròpies emocions de culpabilitat, que eren molt intenses. No ho he superat i continua vivint amb mi, però aconsegueixo gestionar-ho millor.

Mostro que els terroristes eren una força de destrucció, dibuixo l’amenaça que suposaven i com havien perdut la humanitat

La persegueix la culpa del supervivent i aquells «¿I si...»: si hauria pogut fer-hi una cosa, cridar, intentar fugir, haver-los colpejat... Cada pregunta porta a una resposta vermell sang.

Continua formant part del meu present, però el bucle d’«¿I si...?» és menys fort que abans. M’ha costat, però he aconseguit comprendre que realment no estava a la meva mà fer una cosa o una altra, que aquell dia jo no vaig tenir elecció. Quan penso en això m’és impossible no sumir-me en un estat de cavil·lació: tot i que sé que no tenia elecció penso que sí que m’hauria agradat poder decidir, tenir la capacitat de fer-hi alguna cosa.

Li van dir: «O tu o Charb» (el director de ‘Charlie’). Escriu: «El meu cos només obeïa a la por». Els únics culpables són els terroristes.

Sí, ho sé. Ara ho entenc. Em va costar molt temps comprendre-ho. I ara simpatitzo molt amb víctimes de situacions semblants, com les dels atemptats del novembre, perquè el més dur és el sentiment d’impotència, que et paralitza. Jo, després de l’atemptat, estava paralitzada, congelada per l’horror, era incapaç de pensar, de fer res. Tenia el que es diu la síndrome de l’autòmat, que provoquen situacions d’horror com aquestes.

L’escena dels trets no és explícita sinó una foscor que guarda la intimitat dels morts i ferits. ¿Com va ser dibuixar «el silenci de la mort»?

La meva manera de dibuixar és desinhibida i impúdica però en realitat jo soc molt pudorosa. El llibre de Philippe Lançon (periodista ferit en l’atac que va escriure ‘EL colgajo’) és molt agut i meticulós, però és paraula escrita i és la imaginació que ens porta a veure el que passa. És diferent d’una cosa dibuixada de forma figurativa, que deixa la imatge congelada. Jo no volia preservar la imatge dels meus amics i companys així. Per això vaig fer una pàgina sencera plena de pinzellades negres. Recordo que la vaig dibuixar molt tard, a la nit, sobre la taula, vaig començar a fer amb el pinzell com talls, com ferides. Això aconseguia encapsular millor, crec, el que va passar. Contínuament torno a aquell moment al meu cap i aquesta pàgina ho reflecteix. És la força del dibuix, una imatge muda desplega una multitud de significats en qui la viu. Volia mostrar una cosa de forma molt senzilla però molt potent.

Als islamistes els dibuixa encaputxats, amenaçadors. Els defineix com «uns covards, sense cara, armats fins a les dents, determinats a matar periodistes i dibuixants lliures, en nom del seu Déu».

La representació dels terroristes no està molt allunyada de la realitat: anaven completament de negre, amb la cara tapada... I la diferència de mida també és real: jo no soc gaire alta i ells eren molt corpulents. Es tracta de mostrar com eren una força de destrucció, de mostrar aquesta mola, l’amenaça que suposaven i la deshumanització que portaven. Perquè tal com em parlaven i com es movien al meu voltant, em vaig adonar que només tenien un objectiu, que havien perdut la humanitat. Descric també el moment que m’equivoco de pis i com estaven disposats a acabar amb mi allà mateix.

Seguir amb la revista després de l’atemptat va ser una manera de enviar a la merda els terroristes que van matar per uns dibuixos

¿La va ajudar a seguir endavant tenir una filla petita?

No, al contrari. Al principi estava tan afectada que em feia por transmetre-li alguna cosa de tot el que em passava. Estava absorbida per la feina i em feia por tornar a casa perquè tenia la sensació de portar un monstre a casa. Durant un temps vaig veure molt poc la meva filla. El meu company em va agafar el relleu. Estava protegint-la de mi mateixa. Després, amb el temps, la cosa va millorar. Fa un any vaig intentar explicar-li que Cabu va morir perquè va passar una cosa molt greu, però no sé com plantejar-li perquè no l’afecti de forma gaire greu que la seva mare va estar a punt de morir.

Citava Lançon. També altres supervivents han escrit sobre la seva experiència: Luz (‘Catarsi’) o Catherine Meurisse (el còmic ‘La levedad’). ¿S’han ajudat mútuament?

Cada testimoni és molt diferent i cada un ho va fer per la seva banda. Crec que és un treball que només pot fer-se a soles, requereix molta introspecció. Fins que vaig acabar no em vaig adonar de com d’importants eren, perquè cada un va posar la seva pedra en la reconstrucció dels fets. Això és molt valuós. I continuar fent la revista després de l’atemptat va ser una manera de enviar a la merda els terroristes que van matar per uns dibuixos. A mi em va sostenir aquest esperit combatiu de dir que ens podem riure de tot. La revista és això: un conjunt de personalitats brillants i espurnejants.

‘Charlie Hebdo’ és símbol de defensa de la llibertat d’expressió.

És la nostra feina. És molt fàcil donar per fet que tenim llibertat d’expressió, però quan es veu atacada d’aquesta manera és quan ens adonem que cal defensar-la perquè podem perdre-la.

¿Hi ha límits a l’humor i la sàtira? Charb, director de ‘Charlie’, deia que només la llei.

Si comencem a posar-hi límits, si atenem a prohibicions i impediments, no es podria fer res. És com dir que com que la vaca és sagrada a l’Índia no podem menjar hamburgueses. No es pot deixar que la gent imposi la seva llei personal. Però, és clar que hi ha límits: els que marca la llei, evidentment no es pot difamar. Cada persona sent una cosa diferent davant un dibuix, si haguéssim de tenir en compte cada sentiment no podríem dibuixar res. Ens hem de guiar per la brúixola de la llibertat i la sàtira.

Charb també deia que «l’únic que amenaça la premsa és l’autocensura». La por l’ha portat a pensar a autocensurar-se?

No, no. Autocensurar-nos a ‘Charlie Hebdo’ després de l’atemptat no hauria servit de res, perquè es tracta de poder tocar qualsevol tipus de tema, tot i que siguin coses incòmodes o delicades perquè hi ha gent que pot sentir-se ofesa, com criticar les religions. Al cap i a la fi, la democràcia és això. Es podria entendre que després de l’atemptat ens haguéssim tallat una mica i ens haguéssim deixat dominar per la por, però teníem molt clar que havíem d’enfortir encara més la defensa de la llibertat d’expressió, no només perquè era una cosa important per als nostres amics que ja no hi són sinó perquè és el sentit del que fem. De fet, jo mateixa em dic que no vaig prou lluny, que he de ser més gamberra, que l’esperit satíric cal cultivar-lo activament.

¿Què els diria als terroristes si els tingués ara davant?

És dur i difícil respondre (pausa). La filla de Philippe Honoré, un dels dibuixants que va morir aquell dia, va dir que creia que el seu pare, si li haguessin donat temps, hauria intentat convèncer-los, fins i tot hauria debatut sobre els dibuixos..., però la veritat és que jo mai he arribat a preguntar-me què els diria. Fins i tot la paraula ‘ràbia’ no és prou forta. No vull pensar què els diria. És una pregunta massa difícil.

Notícies relacionades

Encara l’acompanyen escortes.

T’acabes adaptant. Són guardaespatlles de la policia, i són molt atents i discrets. Tot i que els tenim a desgrat nostre és la forma que tenim per continuar treballant, per anar a conferències o presentacions. Tot i que pugui semblar que així som menys lliures perquè no podem desplaçar-nos amb tanta facilitat, per a mi la veritable llibertat la tinc al cap.