Doble oferta expositiva

Un Picasso íntim i quotidià, en l’objectiu de Lucien Clergue

El Museu Picasso de Barcelona inaugura una exposició amb 240 imatges del fotògraf francès que són testimoni de la seva amistat amb el pintor
En paral·lel, el centre obre una mostra sobre l’ingent treball de catalogació dels gravats de l’artista que va fer Brigitte Baer

Pablo Picasso no sabia nedar. Però en diverses fotografies fetes pel seu amic Lucien Clergue surt fent una capbussada i flotant a l’aigua amb moviments que semblen una mica insegurs, a la costa francesa. En d’altres apareix el pintor el 1965, amb batí a casa seva de Notre-Dame-de-Vie, amb la seva dona Jacqueline Roque, ballant en una festa gitana, mirant el rellotge en una terrassa després de prendre un refresc o en corrides de toros, que tanta afició hi tenia. Són algunes de les escenes de la intimitat i la quotidianitat de l’artista al sud de França que va captar l’objectiu de Clergue (1934-2014) i que són «el diari de la seva amistat i les efemèrides d’una vida de complicitats i de l’oci compartit», apunta Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona, que inaugura una exposició amb 240 fotos en blanc i negre del fotògraf francès del total de 595 que formen part de la col·lecció del centre, que les va comprar el 2016.

S’obre el recorregut, que es podrà veure fins al 10 d’octubre, amb la primera vegada que Clergue va retratar l’artista. Va ser el 5 d’abril de 1953, quan van coincidir en una corrida de toros a Arles, ciutat natal del fotògraf. No es coneixien, però Picasso li va demanar a aquell jove de tot just 19 anys que li continués enviant fotos seves. No va ser fins dos anys després que es van retrobar a la casa del pintor a Cannes, La Califòrnia, i el va convidar a retratar-lo. Clergue, que va considerar aquest dia com el més bonic de la seva vida, atribuïa aquest privilegi al fet que al pintor li havien agradat les seves fotos de saltimbanquis, que enllaçaven amb l’esperit dels seus arlequins, els seus assajos de cadàvers d’animals i la destrucció d’Arles per bombardejos aliats. «Carronya i ruïnes reflectien un univers macabre que ell mateix havia representat en el ‘Guernica’. La guerra ens acostava. També les corrides», va explicar el fotògraf.

Fotos de l’absència

La seva amistat i la seva relació es va mantenir fins a la mort de Picasso, el 1973. El 1978, el fotògraf va tornar a la casa a petició de Jacqueline. Les seves instantànies reflecteixen l’absència de l’artista, el taller buit i la tristesa de la viuda mentre mira diverses obres embalades per al transport.

L’exposició mostra «el valor de la fotografia en si mateixa i és un homenatge al fotògraf, que ja als 18 anys tenia la mirada del creador», destaca Sílvia Domènech, que comissaria la mostra amb Guigon. Picasso el va presentar als seus amics, entre els quals el cineasta Jean Cocteau, que el va convidar a participar en el rodatge d’‘El testament d’Orfeu’, treball que va ser determinant perquè Clergue es dediqués definitivament a la fotografia professional. Va ser el fotògraf oficial de la cinta, en què també sortia Picasso. Una de les imatges el mostra relaxat i fumant durant el rodatge, xerrant amb Luis Miguel Dominguín davant Lucía Bosé i Jacqueline.

Un Picasso tendre i pensatiu, desinhibit i divertit, pròxim... recorre l’exposició. A casa d’un antiquari el 1959 amb Paco Muñoz tocant una trompeta, ballant el 1964 amb el guitarrista de flamenc Manitas de Plata en una festa gitana, estampant la seva firma en una guitarra o amb les filles de Clergue, una poc més que un nadó. En les últimes fotos que va fer de l’artista, el 1971, reflecteix l’home que va conèixer: «fort, triomfant, vulnerable, tímid, fastiguejat, llaminer i feliç de viure».

La passió pel gravat

En paral·lel, el museu del carrer de Montcada obre una altra mostra sorgida de la seva col·lecció gràcies als arxius donats el 2015 per David Leclerc, nebot de Brigitte Baer (1931-2005), autora del catàleg raonat dels més de 2.000 gravats de Picasso.

Notícies relacionades

‘Brigitte Baer. Picasso i els seus gravats’ reflecteix la passió pel gravat d’aquesta dona d’extensa cultura que no va arribar a conèixer l’artista i reivindica la seva tasca de catalogació, «minuciosa, intel·ligent i cuidada», afegeix Domènech, també comissària amb Núria Solé, que destaca el seu paper com a historiadora de l’art i la seva tasca «obsessiva, feta amb rigor científic i buscant tota la informació possible» de cada peça.

La mostra exposa 50 gravats, acompanyats de fitxes i textos manuscrits anotats per Baer que donen fe del seu mètode. Ella va agafar el relleu de Bernhard Geiser, que abans de morir només va publicar dos volums, que Baer va completar i va multiplicar fins a set.