La màgia fotogràfica de Chema Madoz s’exposa a Barcelona

Madoz (1958) i Almeida (1934-2018) són dos dels primers autors que van formar part de la col·lecció del centre, recorda el seu director Pepe Font de Mora, comissari de la mostra, en la qual conflueixen fotos originals de tots dos, sempre en preceptiu blanc i negre, però també esbossos preparatoris poc vistos i inèdits dels dos i sengles documentals. 

Madoz hi exposa alguns dels seus primers treballs, dels anys 80, en els quals encara era molt present la figura humana i la idea de l’atzar, amb còpies originals positivades per ell mateix en un format petit, al costat de fotos de la seva etapa posterior, als 90, on regnen els objectes i recreava ja imatges mentals. 

El truc de l’agulla

Revela el fotògraf com se les va enginyar en una altra impactant imatge: una agulla de cosir que sembla que enfila gotes d’aigua. «Vaig mullar el fil en oli perquè al posar-lo a sobre no es barregessin els líquids i cada gota conservés el seu volum», explica, assegurant amb humilitat que, en canvi, «el procés no és cap misteri ni cap truc de màgia», tot i que a més d’un espectador li vinguin ganes de contradir-lo. «La idea va sorgir –continua– un dia que anava passejant pel carrer i acabava de ploure. Vaig veure un cotxe esquitxat per unes gotes que semblaven perles i vaig pensar que aquella superfície quedava molt bonica. No són situacions alienes a l’espectador, l’inusual és veure-les representades sobre el paper. Poses la mirada en un detall nimi o irrellevant però que té encant».    

Per la seva banda, Almeida, que es caracteritza per les fotos on apareixia el seu cos –no eren autoretrats, sinó que experimentava amb ell i el tractava com si fos «una instal·lació visual», afirmava–, va combinar fotografia, pintura i dibuix. «Va subvertir la fotografia», apunta Font de Mora. «Per ella, el dibuix era bàsic. Ho feia sempre, com un ‘storyboard’. Deia que era un ball en el qual dibuixava gairebé tots els passos de la coreografia. No li interessava tant la ‘performance’, sinó utilitzar les gravacions que feia el seu marit i de les quals ella escollia una foto fixa, el millor fotograma».

Entre el virtual i el real

Almeida i Madoz, opina el director de Foto Colectania, tot i que tenen imaginaris diferents, «coincideixen en el perfeccionisme, la convicció i la perseverança». Apunta l’artista que «ella participa en la imatge» mentre que ell no hi surt. «Jo tinc una manera clàssica d’entendre la fotografia. És un llenguatge que em permet jugar i condicionar la mirada de l’espectador», afegeix. 

Notícies relacionades

El provocador erotisme femení de Helmut Newton arriba a Barcelona

Un Picasso íntim i quotidià, en l’objectiu de Lucien Clergue

En les fotos de Madoz, que, segons el comissari, oscil·len entre el virtual i el real, l’aparença i la realitat, se succeeixen unes closques de tellerines que semblen papallones, una fulla d’arbre seca mecanografiada i una altra que és el cor d’una poma, un llibre sortint d’un altre llibre, una galleda amb una politja (com si fos un pou), un got caigut amb un líquid que apaga un cigarro i un ganivet-regle. Aquesta última imatge figura en una vitrina de l’exposició junt amb altres objectes que han servit al fotògraf com a model i que no sol exposar, igual que els seus dibuixos. 

L’objecte i les picades d’ullet

«L’objecte té una presència i una materialitat física molt potent que et permet acostar-t’hi d’un angle molt concret –assenyala–. La fotografia és el salt de la reelaboració de la realitat. Hi ha picades d’ullet i jocs que et permeten alterar la percepció que tenim de l’objecte. Una cosa tan simple com fotografiar l’objecte que has alterat et porta a un territori més ric i ambigu que l’objecte per si sol». Per manipular-los, revela que últimament compta amb l’ajuda d’un artesà. «Vaig acudir a ell demanant-li un tall molt específic d’un objecte. Em va preguntar què volia fer amb això i l’hi vaig explicar. ‘Home, això ja ho fa Chema Madoz’...