Imanol Arias: «Interpretar Willy Lomán va suposar molta pressió, em vaig trencar»

«Passaré aquest baptisme emocional al Romea amb la tranquil·litat d’haver fet ja de Willy Lomán en 115 funcions», ha reconegut en roda de premsa l’actor que recalarà amb aquest drama durant tres setmanes al Romea, una de les sales de més solera de l’escena catalana. Ara se sent a gust a la pell del protagonista, però al principi li va costar a l’intèrpret basc de 66 anys. És un rol molt exigent que abans han assumit grans actors i la responsabilitat d’assumir el rol li va caure al damunt. «Quedava poc temps per a l’estrena al Teatre Arriaga de Bilbao, tenia molta pressió i em vaig trencar. Els metges em van posar cinc dies a dormir. Només després vaig poder tornar a assajar i preparar la peça», ha confessat.

Després d’haver-la interpretat en 115 funcions i haver-la estrenat amb èxit a Bilbao, ha pres la mesura a Willy Lomán, aquest antiheroi de 63 anys amb problemes a la feina i a casa. El muntatge, produït per Arias, compta amb una escenografia minimalista i grisa. Està dirigida per l’argentí Rubén Szuchmacher, mestre de Tolcachir i coetani de Veronese, a qui li agrada treballar «amb el mínim recurs de mentida i la veritat més gran de l’actor». El muntatge té un ritme gairebé cinematogràfic. Dura poc menys de dues hores. El text va a l’essència.

Tragèdia humana

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A l’obra hi ha una crítica al somni americà i al capitalisme. Temporalment transcorre en dues èpoques, 1928 just abans i després del Crac de Wall Street i 1948, després de la Segona Guerra Mundial. Però el més important per a Arias és la tragèdia humana del protagonista. «Miller fa una radiografia exacta del perfil de l’ésser humà. És cruelment real». Més enllà de la crítica al sistema treu a la llum les contradiccions d’un home de 63 anys, confús i fracassat com a pare.

«No dona un minut de respir a l’espectador», comenta De Inza, que encarna la dona d’Arias en la ficció. «És una obra vigent. Hem estat sis mesos a Madrid en temporada i ha vingut molta gent jove que no coneixia l’obra. Tots s’identificaven amb algú perquè el conflicte familiar perdura: fills que no s’entenen amb els seus pares, dones que no se senten escoltades...» La societat, en el fons, no ha canviat tant des de l’estrena de l’obra el 1949.