Entrevista

Joël Dicker: «El món d’avui dia cultiva la gelosia i l’enveja»

L’escriptor suís publica ‘El cas d’Alaska Sanders’, continuació de ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’, una novel·la negra que es va convertir en un fenomen editorial fa una dècada i que el va catapultar a la fama

Joan Cortadellas

L’escriptor suís Joël Dicker (Ginebra, 1985) va saltar a la fama el 2012 amb ‘La veritat sobre el cas Harry Quebert’: va vendre 15 milions de llibres en 42 idiomes i va guanyar premis com el Goncourt des lycéens i el de novel·la de l’Acadèmia Francesa. Un fenomen editorial, la primera novel·la negra d’una trilogia protagonitzada per un escriptor, Marcus Goldman, i ambientada a New Hampshire, que ara tanca amb ‘El cas d’Alaska Sanders’ (La Campana / Alfaguara). Aquí afronta l’assassinat d’una jove model amb una nota a la butxaca que diu: ‘Sé el que has fet’. Transcorre cronològicament després del primer títol i abans del tercer, el drama de joventut ‘El llibre dels Baltimore’, que va publicar el 2016 i a què van seguir novel·les com ‘La desaparició de Stephanie Mailer’ o ‘L’enigma de l’habitació 622’.

Torna amb elements ‘marca Dicker’ com és entrellaçar línies temporals i personatges que volen alliberar-se del seu passat. ¿En som presoners?

No, no podem renunciar al nostre passat. Ho hem d’acceptar. Aquest és el repte: ser capaços de viure amb ell i continuar construint-nos malgrat els moments difícils viscuts o el que no hàgim fet.

¿Té Joël Dicker un passat a què li agradaria tornar o del qur li agradaria fugir?

Del que vulgui fugir, no, però sí hi ha un passat nostàlgic al qual vols tornar quan recordes bons moments. Però el que està fet, fet està, i la nostàlgia és sempre una visió una mica falsa del passat perquè és un passat reviscut però sempre millorat. Res és millor que tirar endavant.

El seu personatge de Marcus parla de la soledat de l’escriptor. ¿S’ha trobat com ell?

No, perquè l’escriptura m’omple. És la seva força i la seva bellesa. Com llegir un llibre: és un acte solitari, però et trobes molt viu perquè estàs envoltat de personatges.

¿La pandèmia ens ha confirmat que no sabem estar sols?

No sabem estar sols. Som en un món en què necessitem estar envoltats, comunicant-nos i compartint contínuament coses a les xarxes, necessitant que els altres ens validin amb els ‘m’agrada’ ... Quan anem al restaurant amb altres persones el primer que fem és posar el mòbil sobre la taula. ¿Què temem perdre’ns en aquesta estona? Hem perdut la capacitat de concentració.

És elitista i esnob pensar que un llibre que agrada a molta gent és dolent

Fa com un any que el seu compte de Twitter està en silenci.

Crec que el tancaré. No soc gaire amic de Twitter, soc més d’Instagram, on la gent sol ser agradable. Twitter és lloc per a l’odi i el conflicte i jo no necessito conflicte. Ja n’hi ha prou en la vida real.

Aquesta setmana, el Nobel Mario Vargas Llosa menyspreava en un article el gènere negre.

No l’he llegit i prefereixo no opinar. Però recelo de qui no respecta els gustos dels altres. La novel·la negra és el gènere que més agrada i més llibertat ofereix, permet explorar bé tots els temes humans i incloure els altres gèneres. És un format creatiu extraordinari en què la investigació és el detonant que ens porta a continuar llegint. A qui menysprea la novel·la negra li diria que provi d’escriure’n una, a veure si és tan fàcil.

A les meves novel·les els crims es poden comprendre

¿Què els diria als que associen supervendes amb menor qualitat?

Això és una cosa molt europea. Als Estats Units si un llibre ven, significa que agrada a molta gent i per tant vol dir que és bo. És estrany, elitista i esnob pensar que el que agrada a molta gent és dolent. Pensen així alguns crítics, que alimenten el mite que llegir és avorrit i inaccessible i així empenyen la gent cap a les sèries de televisió.

Vostè no incideix tant en la investigació per si mateix com en les motivacions dels crims.

Als meus llibres se sap que els assassinats els ha comès algú de l’entorn, que no és un psicòpata desconegut. Són crims que passen per raons que podem comprendre, que no significa que els justifiquem. M’interessa entendre i saber què porta algú a matar.

La nostàlgia és una visió falsa del passat perquè és un passat reviscut però sempre millorat

¿Ha conegut algun assassí o algun policia...?

No. Prefereixo ajudar-me de la imaginació. M’agrada inventar. Si m’informés massa crec que la novel·la perdria encant. Perquè la realitat és enemiga de la ficció. És una novel·la, no un assaig.

Sempre es diu que la realitat supera la ficció.

Sí, però la ficció és més difícil de creure. Si llegim els successos en un diari solen ser històries sòrdides que no voldríem llegir en una novel·la o bé són tan increïbles que si les llegíssim en una novel·la diríem que són impossibles. Per això no m’inspiro en casos reals.

Continua jugant amb la metaliteratura, com a ‘L’enigma de l’habitació 622’. Personatges que són escriptors i que el lector identifica amb vostè però vostè assegura que no són el seu àlter ego.

Aquests escriptors em permeten plantejar preguntes que jo mateix em plantejo: ¿què és un escriptor? ¿qui és escriptor? No ho sabem. No és una cosa per a la qual es necessiti un títol o un diploma que et legitimi davant els altres. Durant un temps em preocupava això, perquè la gent només em va considerar un escriptor des que vaig tenir èxit, però abans ja havia escrit molt.

¿Existeix el secret de l’èxit?

No. Si hi hagués una recepta, tots els escriptors, editors i llibreters l’aplicarien.

La fama, l’èxit, els diners...i l’enveja estan a l’ordre del dia.

Estem en un món que cultiva la gelosia i l’enveja. La gent vol provocar-los en les xarxes i Instagram, penjant fotos on són guapos, tot els va bé, la seva parella i fills són meravellosos, no té problemes econòmics... però no és la realitat. Ho sabem, però em molesta que sigui així. En tota la promoció de la novel·la he firmat molts llibres i el 90% de la gent em demana fotos amb ells per posar gelosos els seus amics. ¡Quin comportament tan estrany! Abans et feies una foto com a record dels moments importants de la vida. Ara són un instrument per generar enveja.

A qui menysprea la novel·la negra li diria que provi d’escriure’n una, a veure si és tan fàcil

¿Què creu que els aporta?

Viuen en la bombolla de realitat dels altres perquè creuen que és més bonica que la seva. Sabem que tothom té problemes, que la vida té llums i ombres, però volem creure que si els altres són feliços en la seva bombolla, també podrem tenir-les nosaltres, i això ens deixarà lliures de preocupacions, angoixes, malalties...

L’èxit li va arribar amb 25 anys. Marcus pensa a tornar al seu jo anterior a la fama. La gent creu que això ajuda a ser feliç.

La fama no et fa més feliç si entenem la felicitat com el que et fa estar a gust amb tu mateix, respectar-te i acceptar qui ets i la vida que portes; estimar i ser estimat. Això exclou totalment l’èxit, els diners, el reconeixement, Instagram... La pregunta que es fa Marcus és ¿què passa quan et mires cada matí despullat al mirall, què queda sense el vestit de famós?

L’agent de Marcus només espera guanyar més diners venent els drets de la seva novel·la al cine. ¿Reflex de la seva realitat?

No necessàriament de les meves novel·les. Però em pregunto què passa amb els diners en certes pel·lícules o sèries que tenen molt poca qualitat. Per exemple, ‘Fast & Furious’. En porten ja 1,2,3,4 8... he perdut el compte. Tenen pressupostos de 100 o 200 milions de dòlars i 100 més per a màrqueting. ¿No es podrien fer pel·lícules millors o invertir els diners en una altra cosa? Com a lectors, espectadors, ciutadans... tenim la responsabilitat de ser exigents amb la qualitat.

Notícies relacionades

Després de la mort el 2018, del seu editor i mentor, Bernard Fallois, que el va llançar a la fama, a qui homenatjava a ‘L’enigma de l’habitació 622’, ha creat la seva pròpia editorial, Rosie & Wolfe.

Bernard va dir al seu testament que després de la seva mort l’editorial havia de tancar. Ell l’encarnava, era petita i independent, i creia que sense ell cada vegada aniria a pitjor o l’acabaria comprant un gran grup. No volia això. I jo vaig pensar que buscar un altre editor seria com trair-lo, així que vaig fundar una editorial per continuar implicant-me en tot el procés dels meus llibres.