Gene Simmons: «És clar que Kiss és una empresa; totes les bandes ho són»

Kiss torna a Europa després de dos anys d’ajornaments. ¿Com se sent amb aquesta tornada?

És molt emocionant tant per als fans com per a la banda. Sabem que serà l’última vegada i que cada ciutat que visitem serà l’última ocasió en què veuran Kiss en un escenari. Kiss seguirà en una altra forma, ja siguin pel·lícules, dibuixos animats, atraccions en parcs temàtics o al museu de Las Vegas, però les gires s’acabaran, perquè adorem i respectem els fans i no volem seguir a l’escenari més temps del necessari. Tu i jo sabem que hi ha bandes que ja no haurien d’estar fent gires. 

Però aquest ‘tour’, ‘The end of the road’, ¿quant durarà? ¿Podria eternitzar-se?

Segurament seguirem un altre any o any i mig, perquè el món és molt gran, i arribarem als 50 anys de trajectòria [el 2023]. Ja n’hi ha prou. És suficient.

¿Les raons són més aviat mentals o d’aguant físic?

Només físiques, perquè Kiss és la banda que més treballa en un escenari. Tots adorem Mick [Jagger], Bono i tots aquests grans ‘frontmen’, però quan parlem de Kiss, parlem de posar-se les meves botes de drac, que pesen tant com uns bolos: 18 quilos que portes a sobre, a més a més escopint foc... Tot això durant dues hores. Seria més fàcil tocar en una banda com els Ramones: no hi hauria tant espectacle però seria més fàcil, perquè només em posaria la samarreta i les vambes, així que podria continuar fins que em morís. Però a Kiss no podem fer això. Hem vist grans boxejadors que han sigut noquejats i han penjat els guants massa tard. Nosaltres no volem això. Volem deixar-ho mentre encara siguem campions mundials.

L’últim àlbum de Kiss, ‘Monster’, es de fa deu anys. ¿Van perdre les ganes de fer discos perquè no es venen com abans?

Exacte. L’art de fer discos ha mort. La gent ja no compra música. Per això el rock ha mort, i qui l’ha matat són els fans. La tecnologia està bé perquè ara ens permet parlar per Zoom, però entre 1959 i 1989, durant trenta anys, vam tenir Elvis Presley, els Beatles, els Rolling Stones, Pink Floyd, i la [discogràfica] Motown, AC/DC, Iron Maiden, Metallica, Madonna... ¿Qui són avui els nous Beatles?

¿No tem que acusar els seus fans se li pugui girar en contra?

Mira, si de debò t’estimes la música, paga per ella. Imagina’t que al costat d’un supermercat posen una botiga on venen el pa i el menjar a un euro. S’arruïnarien no només tots els comerços, sinó també els grangers, els transportistes... ¿A qui has d’acusar, si no? També hi ha els polítics, que mai han protegit els artistes i els creadors. 

En tot aquest temps, ¿Kiss ha representat una actitud, un mode de vida?

Una actitud, sí. No som polítics, volem celebrar la vida. El nostre treball és fer que t’oblidis de l’embús de trànsit i dels problemes del teu dia a dia. Un concert de Kiss és pura alegria, deixar fora les preocupacions. Per això és màgic. I es tracta d’una banda que ha fet coses que ningú feia: ningú utilitzava màscares com nosaltres. Molta gent va dir que érem com una empresa, i és clar que ho som, perquè totes les bandes ho són. Podran tenir aspecte de ‘hippies’ ‘flower power’, però també venen samarretes. En aquest sentit, no hi ha diferència entre Kiss i qualsevol altra banda, excepte que nosaltres ho fem millor.

¿Va ser un error treure’s el maquillatge a partir de ‘Lick it up’ (1983)?

Vam voler demostrar-nos a nosaltres mateixos que podíem continuar venent entrades, discos i marxandatge, ¡i ho vam aconseguir! Després vam decidir tornar al maquillatge i ens vam donar una segona oportunitat amb la tornada d’Ace [Frehley] i Peter [Criss]. Però no tothom té l’ADN per córrer una marató. No tothom pot córrer 26 quilòmetres. Hi haurà gent que només en podrà córrer un.

¿Ser fan de Kiss és voler aferrar-se a l’adolescència per sempre?

Sí, perquè créixer no significa que deixin d’agradar-te els gelats. Els pots continuar disfrutant perquè són part del que ets.

¿Com explicaria la química interna d’una banda amb dos ‘frontmen’, aquest tàndem que forma amb Paul Stanley?

La clau és el respecte i l’altra és admetre que no ho saps tot. Jo tinc un ego enorme, però sé que no ho sé tot i que potser Paul sap coses que jo desconec, i al revés. Els Beatles tenien Lennon i McCartney, i els Stones tenen Jagger i Richards. Quan no hi ha respecte mutu, l’equilibri es trenca: va ocórrer durant un temps entre Mick i Keith per raons estúpides. 

Ha dit que Kiss podria seguir en el futur en una altra forma. ¿És imaginable una versió del grup en hologrames o avatars, com ha fet ABBA, o fins i tot amb una alineació completament nova de músics que adoptin els seus rols?

Ho és. La meva preferència seria quatre tios de 20 anys pujant a l’escenari i creant noves cançons i mantenint la continuïtat del llegat. Músics de veritat que toquin guitarres de veritat i componguin cançons de veritat. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Pot tancar els ulls i imaginar l’últim concert de Kiss?

Puc, però no aconsegueixo imaginar l’emoció. Quan ets petit i vius amb els teus pares, si tens la sort de tenir-los, saps que un dia marxaràs i emprendràs una nova vida, però no pots imaginar el sentiment que això comporta fins al moment en què passa.