Elena Poniatowska vol saber què dimonis és la seva família

Mai és tard. Acabats de complir 90 anys, l’autora mexicana ha decidit prestar atenció també a això i recuperar la memòria del seu ancestre, Stanislaw Poniatowski, l’últim rei de Polònia, que va ser un dels nombrosíssims amants de Catalina la Gran –«Ell va quedar ‘cuxiplanxat d’ella’, explica l’autora molt gràficament– tot i que després es veiés obligat a lluitar contra Rússia per evitar que el seu país fos esborrat del mapa. No ho va aconseguir.

Aquesta biografia és contrapunt de l’altra trama que explica l’educació sentimental de la mateixa autora i en aquesta es va atrevir a revelar un episodi que va aixecar una gran polseguera al seu país: l’abús que va patir de part de Juan José Arreola, glòria de les lletres mexicanes, quan ell era un pare de família i ella tot just una noia d’uns vint anys inexperta. D’aquella història va néixer el primer fill de l’escriptora ‘Mane’, a qui està dedicada la novel·la ‘El amante polaco’ (Seix Barral), de qui el seu pare biològic es va desentendre.

Des de la seva casa de Ciutat de Mèxic, Poniatowska torna a seduir la seva audiència amb el seu estil senzill i desenfadat, a través de videoconferència. «Treballo com una formiga –explica– cada dia i sempre he sentit que els meus objectius eren molt petits. En la meva família solia recordar-se que érem importants però jo m’he plantejat un llibre en el qual indago què dimonis som».

Dir la veritat

No té l’autora el menor inconvenient a involucrar-se en la polèmica que a finals del 2019 va suscitar a Mèxic no poques entrevistes, cartes obertes de la família d’Arreola en la qual excusaven el pare i diversos articles d’opinió a favor o en contra de l’autora. ¿Per què revelar-ho ara, més de 60 anys després? «Potser perquè la meva formació va ser molt rigorosa, vaig formar part dels escoltes que et feien jurar davant la bandera que sempre diries la veritat. Sí, això era molt infantil però em va quedar. Vaig sentir que no me’n podia anar sense deixar aquest buit. Així que l’hi vaig comentar al meu fill, ell va llegir el llibre i em va dir que estava bé. No tenia més obligació que envers ell».

No amaga que li va costar abordar el tema: «Vaig tenir el meu fill a Roma, en un convent de monges i durant tres mesos allà ningú em va dirigir la paraula, era com una empestada. Em va acompanyar la meva tia, que en algun moment va voler adoptar el meu fill, tot i que després això no es produïs. Ella em va dir que em deixarien escriure novel·les però no viure-les».

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

A Mèxic, el país del narcotràfic, la pobresa i els feminicidis, la veu de l’autora, que milita en un grup feminista encapçalat per l’antropòloga Marta Lamas, no calla. «M’interessa especialment el maltractament a les empleades de la llar, dones que treballen per un sou que moltes vegades depèn de la generositat de la mestressa de casa». Poniatowska lluita perquè aquestes dones que acudeixen del camp a la ciutat puguin estar assegurades i rebre una educació si ho desitgen. Com a periodista s’ha endinsat en aquest camp. «Vaig conèixer una noia que dormia al terra del dormitori acompanyant la senyora que l’havia contractat i que al matí es convertia en un pelut, quan aquesta s’aixecava i la trepitjava sense cap mirament». 

Malgrat que a l’autora poc es noten les xacres, és conscient que, malgrat viure en un país del tercer món on no tots ha tingut les oportunitats de les quals ella va gaudir, necessita algú que treballi a casa. El seu nom, Martina García. «No sap llegir ni escriure però és molt intel·ligent. Ella és la que decideix qui entra en aquesta casa i qui no. L’altre dia no li va agradar un tipus gras que va trucar a la meva porta i el va fer fora. Té un gran caràcter, una força que em deixa aclaparada, amb la qual ha aconseguit tirar el seu fill endavant. Cada dia aprenc alguna cosa d’ella».