Crítica de llibres

‘Mentideros de la memoria’, de Gonzalo Celorio: retalls de temps

L’escriptor mexicà enfila una sèrie de semblances memorialístiques d’escriptors en un llibre sincer marcat per l’humor

Gonzalo Celorio (Ciutat de Mèxic, 1948) ha donat mostres de la seva faceta com a narrador i assagista en textos com ara ‘Amor propio’ (1992), ‘Ensayo de contraconquista’ (2001), ‘Tres lindas cubanas’ (2006), ‘El mal y la escoria’ (2014), ‘Del esplendor de la lengua española’ (2016) o ‘Los apóstatas’ (2020).

Entrega ara un llibre de caràcter memorialístic que dibuixa un escriptor envoltat de records de figures amb què ha coincidit gràcies al seu treball com a editor a l’editorial FCE, com a professor de l’UNAM i com a membre de l’Acadèmia Mexicana de la Llengua. Per aquestes pàgines deambula un profús i torrencial Arreola que no va permetre a Borges parlar quan es van trobar a Mèxic. L’autor argentí va sucumbir afirmant irònicament «que Arreola només li havia permès intercalar-hi algun silenci». Apareix la immensa estatura del ‘cronopio’ Cortázar de qui sentencia Celorio que «aquesta veu ens havia obert les portes condemnades, ens havia alliberat la paraula, ens havia ensenyat el joc». O la semblança del silenciós Rulfo que aquí canvia figura verborreica en una trobada surrealista en la qual Celorio aconsegueix que Rulfo parli pels descosits al pronunciar dues paraules màgiques: Julio Cortázar, «l’escriptor que més admirava de l’anomenat ‘boom’ de la novel·la llatinoamericana». Apareixen els poetes cubans Eliseo Diego i Dulce María Loynaz. Una semblança d’Alfredo Bryce Echenique embolcallat en la gràcia de la beguda i caigut en desgràcia perquè no omet Celorio els moments més durs per a l’autor d’‘Un mundo para Julius’ quan va ser acusat de plagi. Augusto Monterroso i la seva poètica silenciosa. La mort de Natasha –la filla de Carlos Fuentes i Silvia Lemus– venia a sumar el 2005 un dolor indescriptible en el matrimoni Fuentes. D’aquesta semblança és impossible oblidar la frase que Gabriel García Márquez llança al cambrer en el sopar després del sepeli: «‘¡Capitán –dijo con fuerza conminatoria–: traiga dos botellas de champán porque aquí no tenemos nada que celebrar!’». ‘Los imperios perdidos’, de José María Pérez Gay, en la semblança dels quals apareix un Octavio Paz empetitit per qui considera Celorio «el més mexicà dels poetes universals: Ramón López Velarde». Jaime Sabines, Sergio Galindo, Luis Echeverría, Georges Pompidou, Joseph-Louis Gay-Lussac, Sergio Fernández, Luis Rius, Manuel Gerena i una infinitat de personatges i escenes que converteixen aquest llibre en un garbuix deliciós de records que Celorio ha sabut acoblar amb la força de la veritat i els records de la imaginació.

Menció a part mereix el text que tanca el llibre, ‘La dedicatoria de Umberto Eco’, en què Celorio explica els avatars que el famós semiòleg va viure a Mèxic quan va ser convidat a fer la conferència ‘El tránsito de la metáfora a la alegoría en la Baja Edad Media italiana’. El lector trobarà un Eco «satisfet, exultant, feliç» i genial quan demana a Celorio un lloc per poder fer una migdiada d’exactament un minut abans de fer la conferència en un italià que ningú va entendre.

Notícies relacionades

Un llibre sincer i valent, i alhora còmic i tràgic, que no està tenyit per la paraula d’un jutge sever.