Alice Cooper: «Tinc 74 anys, però quan soc a l’escenari en tinc 35»

¡Divuit mesos asseguts a casa! Poder sortir de nou ha sigut per a la meva banda com per a unes criatures poder anar de nou a Disneyland. Molta emoció, fins i tot per assajar. Ha sigut com deixar enrere el mono de les drogues.

Ve amb l’àlbum ‘Detroit stories’, que va sortir l’any passat. Un homenatge a la seva ciutat. ¿Què representa Detroit per a vostè? Detroit és casa meva, una ciutat musical i també una ciutat industrial, de gent treballadora vinculada a les fàbriques de cotxes. Gent que sempre ha volgut una música forta: no volen Abba ni The Mamas & The Papas, sinó Iggy & The Stooges, MC5, Ted Nugent, Suzi Quatro, Bob Seger, Alice Cooper... Totes les bandes sortides d’allà han sigut dures. Per això, quan Bob Ezrin i jo vam decidir fer un àlbum de rock dur, vam pensar a fer-ho a Detroit i utilitzant músics d’allà, com Wayne Kramer (MC5). El disc reflecteix una tornada a un cert so de banda rockera dels setanta. ¿Creu que els seus àlbums d’aquella època aguanten millor el temps que els que va fer en els vuitanta? Els vuitanta van ser anys de superproducció, amb la MTV, i tot havia de sonar net i espumós. Si agafes aquests músics per fer un disc, l’últim que vols fer és gravar a capes, posant primer la bateria i el baix, després les guitarres i els teclats, i les veus, al final. Amb aquesta banda vols que toquin junts en viu a l’estudi. Als crítics sempre els han encantat els primers àlbums d’Alice Cooper, com ‘Love it to death’ o ‘Killer’, perquè eren purs i crus. Mirant cap enrere, poses The Yardbirds, The Who, The Kinks, Paul Butterfield Band..., i després alguna cosa de ‘West side story’, i de James Bond, i de pel·lícules de terror, ho barreges una mica i acaba sent Alice Cooper. Amb elements teatrals, però la base és el rock dur.

Recupera una vegada més Bob Ezrin, el productor dels seus àlbums clàssics, que últimament sembla haver-se convertit gairebé en un sisè membre de Deep Purple. Precisament vam fer un xou l’altra nit amb Deep Purple. Hi ha bandes veteranes que toquen millor ara que en el passat. Potser no tenen tan bona pinta, però toquen millor. Gent com Uriah Heep. Grans músics. ¿Com es relaciona actualment Vincent Damon Furnier amb el personatge d’Alice Cooper? Hi va haver un conflicte entre tots dos quan jo bevia i prenia drogues, perquè vaig arribar a confondre el punt en el qual acabava jo i començava Alice. No percebia les fronteres. Alice viu només per a les dues hores de concert, no vol ser a casa ni anar de compres. Faig aquest paper com faria al Dr. Jeckyll i Mr. Hyde. Concebo Alice com la meva estrella del rock favorita. És diferent del que hagi fet qualsevol altre cantant, perquè parlo d’Alice en tercera persona, i sempre estic sentint una veu interior que em diu «oh, Alice no faria això, no diria allò...»

Va tenir relació amb Salvador Dalí. ¿El situaria com una influència en la seva obra? Vaig estudiar art, amb el meu baixista, Dennis Dunaway, i Dalí era el nostre heroi fins i tot abans que apareguessin els Beatles. Hi ha aspectes surrealistes en el concert que estan directament associats a Dalí. El 1974 vaig tenir un projecte amb ell, vaig estar una setmana treballant en el meu personatge com a holograma. Dalí ha sigut el personatge més estrafolari amb el qual he treballat. Brillant, un geni, amb el seu peculiar sentit de l’humor i de la sexualitat. Hi havia un moment en què et quedaves dient: «¿Com?, ¿què m’estàs dient que faci?». Actua al Rock Fest i en el seu cartell hi ha Kiss en la seva gira de comiat. ¿L’adeu als escenaris no encaixa amb la seva mentalitat? Ni tan sols penso en la retirada. Estic en millor forma que en qualsevol moment passat de la meva vida. Tinc 74 anys i a l’escenari en tinc 35. No puc pensar en la retirada; no hi ha raó per fer-ho. Em diverteixo més que mai.

Notícies relacionades

Gene Simmons: «És clar que Kiss és una empresa; totes les bandes ho són»

Barcelona, capital de la innovació social

¿Tampoc no ha pensat a gravar un altre tipus d’àlbum, potser una mica acústic, o ‘bluesy’, o més tranquil? No, no, soc un ‘hard rocker’, tio. Això no significa que no pugui apreciar la música de Burt Bacharach, o la d’António Carlos Jobim, o el jazz. Té aquest disc, ‘Detroit stories’, però el concert es basarà més aviat en els seus clàssics. Quant tens una trentena d’àlbums no et pots centrar en un de sol. Tothom vol escoltar ‘Poison’, ‘School’s out’, ‘I’m eighteen’... ¡I jo les vull cantar! Així que no em queda gaire espai en el repertori per ficar-hi la meitat del nou àlbum. Després hi ha els elements teatrals, la camisa de força i la guillotina, però la base és la música. Fem assajos de sis hores i cinc són de música. Té tres guitarristes, inclosa una dona, Nita Strauss. ¿Com encaixa en una banda i un imaginari rocker tradicionalment tan masculins? Cada un d’aquests tres guitarristes té un estil diferent. Nita ha sigut votada com la millor guitarrista de la dècada per algunes revistes especialitzades. Quan es va unir, jo necessitava un guitarrista ‘shredder’, de l’estil de Steve Vai o Eddie Van Halen, per tocar temes com ‘Raise your fist and yell’ o ‘Brutal planet’. Ella ens ha donat un espectre sònic més ampli, més llibertat d’acció.

Es va unir a Johnny Depp i a Joe Perry (Aerosmith) en una banda, els Hollywood Vampires. ¿Què representa això en la seva carrera? Amb els Vampires jo no he de ser necessàriament Alice Cooper. En el meu xou, Alice mai no parla amb el públic, perquè si ho fes voldria dir que és un ésser humà, i jo vull que la gent el vegi més aviat com un fantasma. Però amb els Vampires estic tota la nit parlant. És diferent. Aquest estiu ens tornarem a ajuntar per fer un altre disc i una gira, i ja estic emocionat. I té un projecte benèfic, la Solid Rock Foundation. ¿Necessita donar una capa de significat més a la seva carrera com a músic? La meva dona i jo vam voler obrir un lloc al qual qualsevol adolescent pogués venir a aprendre a tocar la guitarra, o a cantar, o a ballar, o a actuar, o a pintar. Havia de ser gratis. Volem ajudar-los que evitin ficar-se en el carril de la vida criminal i que facin coses productives. Jo hi faig classes i Johnny Depp ho farà. Aquestes coses canvien les vides, canvien els cicles negatius en els quals els nois es poden ficar. D’això es tracta.