‘Minions: L’origen de Gru’: diners de color groc

La cinquena entrega de la franquícia més exitosa dels estudis Illumination és alhora seqüela d’‘Els Mínions’ (2015) i preqüela de ‘Gru, el meu dolent favorit’ (2010), i per tant alterna el seu temps imaginant els anys formatius del personatge que va donar inici a la saga i contemplant les cèlebres criatures grogues amb forma de supositori mentre emeten flatulències i petarrellejos i es colpegen mútuament. Mentrestant, a més, fingeix exercir de nexe d’unió narratiu entre les dues pel·lícules prèvies esmentades tot i que, en realitat, aquestes no ho necessitin. La seva única raó de ser, per descomptat, és una altra: ‘Els Mínions’ va ingressar 1.100 milions de dòlars en taquilla.

Segur que ningú anirà a veure ‘L’origen de Gru’ a la recerca d’innovació, i per tant ningú se sorprendrà ni que els seus moments d’humor siguin pràcticament un calc dels de les quatre entregues anteriors ni que pugui dir-se més o menys el mateix de l’estil d’animació, els gags visuals i la majoria d’elements argumentals. És cert, això sí, que no té l’agradable sensibilitat anàrquica que atresorava la pel·lícula del 2017 i que a canvi, en virtut de la seva ambientació als anys 70, no només ofereix reeixides picades d’ullet tant a les pel·lícules de Bruce Lee com al cine ‘blaxploitation’ sinó que exhibeix una banda sonora amb versions de temes de Santana, Linda Rondstad i Steve Miller Band. Malgrat el que aquesta dada pugui suggerir, però, no té cap sentit ni ofereix cap al·licient més que per a aquells espectadors que només poden anar al cine acompanyats de grans. I tampoc li farà falta per funcionar com la versió cinematogràfica d’una fàbrica de moneda.