Nederlans Dans Theater: Perfecció aclaparadora per obrir el Grec

Jugar a cop segur es revelava l’aposta de Cesc Casadesús al convocar la Nederlans Dans Theater (NDT) per obrir el Grec 2022, l’any que vol deixar enrere dues edicions marcades pels estralls de la pandèmia. La decisió del director del festival va guanyar, evidentment, la millor nota. Perquè la companyia dels Països Baixos, dirigida per la canadenca Emily Molnar, és d’aquelles amb uns moviments, precisos i exigents fins a l’extenuació, que deixen bocabadats tant l’espectador més habituat com el més profà de la dansa contemporània. 

Tres coreografies, completament diferents, va servir la primera companyia de l’NDT, considerada la més prestigiosa d’Europa. Una etiqueta que gairebé ningú hauria de dubtar davant el seu desplegament de perfecció aclaparadora. Va obrir el programa ‘How to cope with sunset when the horizon has been dismantled’, una peça per a vuit ballarins estrenada al febrer. Porta la firma de la coreògrafa i ballarina valenciana Marina Mascarell, amb pas en la seva carrera per l’NDT. En un escenari de l’amfiteatre vestit de blanc gèlid, i esquitxat de volums angulosos com blocs d’iceberg, es van moure com follets els vuit intèrprets. Ho feien de sortida amb un ritme cadenciós, com si resultés un joc amb el seu propi cos i amb els seus companys. A poc a poc, la peça guanya empenta i color, i arriba fins i tot a aires mediterranis, en el bonic treball coral que tanca la coreografia de Mascarell. Tot preparat amb una superba il·luminació, sempre majestàtica en les tres coreografies. Bravo.

Bellíssimes ombres a la paret rocosa

Del blanc al negre. L’inquietant, tenebrós, expressionista i també hipnòtic d’una coreografia de la israeliana Sharon Eyal del 2015. ‘Bedroom folk’ és aclaparador. La formació del grup s’assembla a un esquadró mixt amb 12 integrants. La sincronia resulta gairebé inhumana a partir de moviments robòtics i d’esgotadora intensitat, sota una no menys asfixiant música electrònica. Bellíssimes van ser també les ombres projectades a la paret rocosa del Grec, sempre un aliat per a un il·luminador brillant. Només un pilot de superdotats, com els de l’NDT, pot suportar l’exigència d’una coreografia de 27 minuts hereva de la marcialitat pròpia de l’escola israeliana d’Ohad Naharin, amb qui es va formar Eyal. Impressionant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

I per tancar una altra coreografia icònica, ‘One flat thing, reproduced’ (2000), de William Forsythe, el nom més valorat de la dansa contemporània. De nou, una altra demostració només a l’abast d’un grup d’elegits, els que saltaven, s’amagaven, ballaven o s’entrellaçaven al voltant de 20 taules rectangulars disposades en escena. Semblava impossible no sortir il·lès d’aquestes carreres, passos i salts, que avui ens recorden al ‘parkour’ urbà, a càrrec dels 14 intèrprets pels estrets passadissos que quedaven entre les taules. Impactant.

Ovació unànime del públic i el convenciment d’haver assistit a una mostra de la millor dansa contemporània amb la Nederlans Dans Theater. Només dos dubtes: ¿on queda l’emoció davant tanta perfecció? ¿Són d’aquest món?