Alice Cooper conquista el Rock Fest des del seu castell del terror

Si hi ha espectacles que s’han de veure almenys una vegada en la vida, el de Vincent Furnier n’és un. Rock teatralitzat de primera hora, que als escèptics vitals els semblarà encartonat, però que conserva la gràcia i el rastre d’innocència des del tema d’obertura, ‘Feed my Frankenstein’, amb l’espantall encadenat amenitzant la parada. El senyor cantant, amb llarga levita i barret de copa, va mostrar un bon estat vocal als 74 i, deixant de banda el seu últim disc, ‘Detroit stories’ (2021), es va endinsar en un ‘greatest hits’ que va repassar diferents etapes de la seva carrera, perquè ell no és dels que depenen d’un o dos àlbums: des del principi, temes d’entretemps com ‘Bed of nails’, ‘Hey stoopid’ i ‘Poison’, amb tacte més metaler-AOR, van creuar camins amb els vells trofeus, més ‘hard’, del calibre de ‘No more, Mr. Nice Guy’ i ‘Be my lover’, aquesta dels temps en què Alice Cooper era el nom d’una banda.

L’entranyable guillotina

Banda de superproducció, amb tres guitarristes, i desenvolupament d’opereta rock molt àgil, sense pauses, preparant les pàgines il·lustres (més clàssics: ‘I’m eighteen’, ‘Under my wheels’, ‘Billion dollar babies’) amb números divertits: la figurant amb fuet, el nadó diabòlic escampant confeti, la nòvia amb la faldilla ensangonada i, presagiant el clímax, el número de la decapitació rumb al càntic zombi ‘Escape’. I el cant a l’eterna rebel·lia juvenil de ‘School’s out’. Escoltin, ens hem divertit molt.

Abans d’Alice Cooper, menció honorífica per a una veterana banda britànica, UFO, en aquesta gira de comiat que, amb la pandèmia pel mig, porta des del 2019. Al capdavant de l’artefacte, Phil Moog, veu distintiva, sempre situada entre l’aspror i la sensibilitat, amb la companyia d’un altre membre original, el bateria Andy Parker, i del repescat titular dels vuitanta Neil Carter (ocupant la plaça de Paul Raymond, mort fa tres anys), passant aquest del subministrament de ‘riffs’ guitarrers d’‘Only you can rock me’ als arpegis de teclat en la sentida ‘Love to love’. Concentrat de fites dels 70, amb el ‘tour de force’ de ‘Rock bottom’ (Vinnie Moore, desmarcant-se del solo original de Michael Schenker), i les aclamades ‘Doctor doctor’ i ‘Shoot shoot’.

L’hora del patxanga-metal

Una altra marca de llarg historial, Diamond Head, va ser baixa a última hora per un retard en el seu vol, si bé la seva actuació es va ressituar per aquest dissabte. La seva plaça la va ocupar BlackØwl, banda barcelonina boja pels AC/DC de Bon Scott, de qui va recrear un aplicat ‘Let there be rock’, a més de recórrer el seu primer àlbum, ‘Fly away’. Els van seguir un parell de propostes pintoresques: Kontrust, combo austríac amb cantant polonesa, metal de cors i danses amb vestits regionals i cançons saltironants riques en greus (almenys, amb la sonorització del Rock Fest), i Alestorm, una tropa d’escocesos adscrits a un patxanga-metal de taverna de ‘happy hour’, xoc de Blind Guardian i Celtas Cortos amb violins folk (resolts amb sintetitzador i ‘keytar’) i temes amb títols com ‘Els zombis es van menjar el meu barco pirata’.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Més seriós va ser el concert de Crisix, grup d’Igualada que es manté fidel a les essències del gènere un dia considerat extrem anomenat thrash metal, amb textures saturades en honor a Kreator, cites del recent ‘Pizza EP’ i un ‘medley’ a base de Metallica, Anthrax i Pantera. Crisix es va situar als antípodes del ‘flower power’: «L’odi és una cosa necessària en les nostres vides, tots som uns putos ‘haters’», va exclamar el cantant, Juli Baz, tot i que tots sabem que, més enllà de les aparences, com deia l’eslògan, «el heavy no és violència».