Jordi Casanovas «La pandèmia ha posat en dubte la democràcia»

¿Quin tipus de joc planteja ‘Immunitat’?

‘Immunitat’ és un joc seriós. Sis persones convocades perquè diguin el que pensen sobre la gestió política dels últims anys, després de l’arribada de la pandèmia. Ells creuen que es tracta de contestar només a unes preguntes, però els deixen tancats sols en una sala i amb un botó verd i vermell per respondre a favor o en contra del que se’ls planteja. Sí o no. Una intel·ligència artificial, que processa les dades per determinar com gestionar futures crisis mundials, pandèmiques o climàtiques, els comença a preguntar. Però hi ha una peculiaritat que els protagonistes de la prova no saben quan acudeixen a la convocatòria: s’han de posar d’acord en la resposta. Ha de ser per unanimitat. Aquí comencen a xocar, a discutir, i afloren les diferents idees de cadascun.

¿Ha sigut fàcil parlar sobre un tema recent amb tantíssima informació?

No. Havia d’esquivar tot el que ja s’havia fet. És una proposta diferent. No és una obra sobre la pandèmia. Pivota sobre la democràcia i els perills de les conseqüències d’una crisi –eco, sanitària, social– sobre les persones. Va sobre com valoren la democràcia o l’afronten, d’aquest joc democràtic que obliga a comprendre l’altre. La pregunta que flota des del principi és ¿podem arribar a entendre’ns amb algú que pensa el contrari que nosaltres? Aquesta és la invitació que faig al públic perquè el traslladi a les seves pròpies vivències.

La idea de la democràcia és donar cabuda a tothom.

La virtut de la democràcia hauria de ser la dissensió, no el consens, sinó el tenir precisament mirades diferents i, malgrat això, ser capaços d’arribar a un punt d’acord. No que tothom pensi el mateix, sinó que gent amb diferents idees assumim que no podem fer tot el que nosaltres pensem, sinó que s’ha d’arribar a un punt en el qual ens adaptem els uns als altres.

En el confinament es podien passejar gossos, però no portar els nens al parc. ¿En parla?

De manera metafòrica, perquè l’obra està plantejada com un joc, un thriller en què cal endevinar qui és qui i perquè cadascun és allà. Ens preguntem: ¿La representació parlamentària és justa? ¿Votar només entre si o no és democràtic? ¿És censurable no votar? ¿Hi ha persones més o menys capacitades per participar en la vida política? ¿Hi ha gent que considera que certes persones no haurien de votar? La pandèmia ha fet posar en dubte moltes coses sobre les nostres democràcies. El confinament van ser només tres mesos i es va fer molta literatura i ficció, en general, autocomplaent. Es va parlar d’una pèrdua de certes comoditats, però no es va prestar atenció a coses molt fortes que s’han quedat sota l’alfombra. Coses greus que hem de verbalitzar.

¿Es refereix a les residències d’avis?

Són diverses les coses que han quedat enterrades i que han proporcionat una mena d’immunitat que hauríem de posar en dubte. Més enllà de la immunitat contra el virus, ens hauríem de preguntar per aquesta immunitat de certes accions que es van quedar sense conseqüència, perquè hi ha hagut immunitat i impunitat.

¿Recomana l’obra als polítics?

Ui, no ho sé, després s’enfaden. El món artístic posa la mirada en llocs diferents. Aquesta obra té una mirada humanista. Se centra en les emocions, en com afecta les persones això que ha passat. Vaig fer el mateix a ‘Els dies d’ahir’, que anava sobre el procés. O a ‘Jauría’, una obra que, més enllà del judici a ‘La manada’, busca les emocions, tots els detalls que no van ocupar grans titulars. La van venir a veure polítics i gent del món jurídic a qui els va impactar perquè no havien llegit aquells fets de la mateixa manera.

¿Els personatges d’‘Immunitat’ són reals?

Tot és ficció, però ens inspirem en casos reals i diuen paraules que han dit determinades persones.

¿Es traduirà aquesta obra al castellà? No sol passar. És curiós, perquè ha escrit obres en castellà, com ‘Ruz-Bárcenas’ i ‘Jauría’, però d’altres en català no s’han vist a Espanya a part de Catalunya. ¿Quin és el motiu?

Em sap greu, és una espineta que tinc, perquè en teatres públics com el Centre Dramàtic Nacional no volen assumir obres més locals. Lamento que ‘Els dies d’ahir’, per exemple, no es pugui veure a Madrid, perquè és una mirada diferent de la dels telenotícies sobre el que va passar a Catalunya amb el procés. Sembla que parlar de la identitat catalana no interessa i que es prefereixen obres que abordin temes universals. ‘Immunitat’ és més universal perquè, tot i que es parli de coses que tenen lloc a Catalunya, n’hi hauria prou amb canviar certes dades i podria adaptar-se perfectament a qualsevol altre lloc.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

‘Vilafranca’ i ‘Una història catalana’ tampoc van interessar. En altres països les obres roden més.

És desesperant mirar els exemples d’altres països perquè t’arrencaries els ulls. Espanya se situa a la cua de tot Europa en consum cultural per família i Catalunya és per sota de la mitjana espanyola. Catalunya, en aquest sentit, és el pitjor lloc per fer teatre. Tenim una gran tradició, però falta públic. I l’estadística de l’any abans de la pandèmia mostrava que Madrid i el País Basc duplicaven aquesta despesa per família i que València també ens superava. Hem de ser conscients que hem d’atraure més gent a les sales.