Peter Brook, el gran faedor

Semblava que seria perenne: era allà. Era allà per a sort de tots aquells –moltíssims– que disfrutaven del seu art, de la seva essència, del seu llegat en vida, del seu teatre. Brook, referència indefugible de les arts escèniques; caminant empedreït a través de diverses cultures, cercador d’aquesta única nota, precisa, afinada i exacta que il·lumina la trajectòria i el discurs... ¡Seguia allà!

Però, després d’una llarga i fructífera vida, ja ha emprès el camí cap al país dels mites, dels genis. La seva mirada serena i descomunal sobre l’ésser humà i l’asceticisme escènic el va portar a l’«espai buit». Llibre, concepte i actitud indispensables per a qualsevol que desitgi acostar-se als misteris de la creació teatral. Ell va emprendre un viatge cap a l’absència d’allò superflu que el va portar a una presència d’allò essencial, a una ascesi prenyada de veritat.

Aquell noi d’origen lituà, que als 19 anys ja es col·locava darrere d’una càmera i que després transitaria tots els gèneres teatrals, va arribar –segons les seves pròpies paraules– amb certa excitació escèptica al teatre i la va saber convertir en un viatge al «centre de la terra». Sí. «A la recerca de l’arpa perduda». I la va trobar, no n’hi ha cap mena de dubte. Cal agrair-li, entre moltes altres coses, els continuats i enormes moments de plaer i èxtasi que ha proporcionat a diverses generacions amb els seus espectacles i amb els seus escrits, que més enllà de formulacions puntuals i concretes obren amb clau magnètica l’accés a nous mons, noves especulacions, sense proselitismes ni conductismes estèrils.

Per no parlar del seu magisteri de ¿director d’escena? Més. Molt més: conductor de dones i homes, buscant sempre la veritat en la llibertat expressiva, allò allunyat de la convenció, envoltant el ritual, tot allò que es troba en el fons de les actituds individuals i col·lectives.

Recordo amb exactitud la forta impressió que em va causar la seva versió filmada de Marat-Jade sobre la seva pròpia posada en escena amb la Royal Shakespeare Company, i la seva versió de la Carmen de Bizet, teatre en estat pur, i Je suis un phenomène, i Pelleas, Mahabaratta, Hamlet, Woza Albert!... I tantes i tantes propostes fascinants. I si ja de molt jove va ser director de la Royal Opera House, si va ser part fonamental de la primera i brillant RSC, si va fer incursions fins i tot en el gènere musical firmant la direcció escènica d’Irma la douce al Westend i a Broadway, va ser la seva trobada a París amb Jean Louis Barrault i el seu congrés intercultural, cosa que el va portar a emprendre aquest nou camí: l’encreuament de cultures, la creació d’un centre d’investigació i creació internacional buscant les fonts, peculiaritats i transversalitats ètniques i culturals i la seva ubicació a París. Així doncs, si va començar influït per Artaud i el ‘teatre de la crueltat’ i va passar per tot l’arc de Sant Martí occidental, va dedicar la resta de la seva carrera a buscar ponts: Orient, l’Índia, l’Àfrica...

I és clar, es va llançar a la recerca constant. Com no havia d’interessar-li Oliver Jacks, com sempre Shakespeare (paradigmàtica La tempesta) i la seva gran posada del Titus andronicus, abans de la immersió multiètnica.

Arribats a aquest punt, es fa imprescindible la menció –entre d’altres– de dos grans col·laboradors: la imprescindible Micheline Roszan, ànima i companya inseparable en els seus projectes parisencs, i Jean Guy Lecat, formulador d’espais i d’aquest gran temple laic que és Les bouffes du nord.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

No el vaig conèixer personalment. Bé, sí. Me’l van presentar en diverses ocasions els meus amics Biel Moll i Ángel Domínguez. Era un home encantador i escodrinyant, de conversa penetrant com qui no vol la cosa, i sagaç. Però xerrar-hi en unes quantes ocasions no dona per dir que «vaig conèixer» la persona. S’entreveu tan sols la seva personalitat. Sí que puc dir que el meu respecte, admiració i «amistat» es van forjar a través dels seus textos, els seus films i els seus espectacles. I aquests textos, en aparença teòrics, i aquests espectacles et permeten –i això és una cosa que no tots els grans creadors i teòrics aconsegueixen–, et permeten, dic, ser sempre tu mateix i trobar els teus camins lliurement, buscar i trobar el teu propi camí que condueixi a la teva veritat escènica, a la teva veritat i compromís; un compromís ple de preguntes i d’incerteses que el teatre planteja en un joc de miralls i sinceritats a la recerca sempre de l’ésser humà en totes les seves contradiccions.

Per tot, gràcies, mestre.