Alberto Iglesias: «El que més em preocupa és si tindré prou imaginació per a la pel·lícula següent»

¿Als músics joves als quals s’adreçarà avui és millor desitjar-los paciència o sort?

Crec que les dues coses són molt necessàries. La paciència, sobretot, a la seva edat, perquè hi ha un impuls vital molt fort i no se saben calcular els temps. I la sort cal buscar-la. És una espècie de força d’atracció a la qual cal saber acostar-se. 

¿I el talent?

S’ha de desenvolupar; no és que estigui allà com una cosa immutable. El músic ha d’estudiar i buscar la renovació. Cal tenir curiositat, no sentir que les coses se’t deuen i que hauries de ser al millor lloc.

Segons Spielberg, la música aporta el 50% de l’emoció d’una pel·lícula. ¿Encertava en les proporcions?

Per a Spielberg, sí, perquè en alguns moments deixa a la música un lloc molt expressiu, com a part absoluta de la narració. Però no sé si pot quantificar l’emoció. Hi ha moments en què l’emoció la representa la música i d’altres en què es troba en les paraules o els gestos. El millor és que hi hagi una fluïdesa entre el que t’arriba pels ulls i per les orelles, que estiguin trenats, que de vegades no sàpigues si el que sents ho estàs veient o el que veus ho estàs sentint.

¿L’inspira més una frase, un gest o un moviment de càmera?

Depèn. En una pel·lícula hi ha molts elements significatius i has de treballar en moltes direccions. Una vegades, per completar el caràcter d’un personatge, buscar un equivalent musical a les seves paraules i els seus silencis. Altres vegades, la música és un segon narrador subjectiu del que està passant. I d’altres té la qualitat de dominar el temps, d’allargar o escurçar una escena.

¿L’Alberto Iglesias que compon per a d’altres és el mateix que compon per a si mateix?

Hi ha diferències, però la pulsió és la mateixa. Quan faig una pel·lícula, vull que la música cobreixi les necessitats que se li demanen, però també que sigui música plena. I quan componc amb un impuls meu per escriure també vull que cobreixi la possibilitat de comunicar. Moltes vegades he treballat elements d’acompanyament cinematogràfic que m’han servit després per iniciar altres camins en què l’única finalitat és que la música sigui escoltada.

¿Prefereix compondre a prop del director o que li deixi espai?

Per treballar amb el director has de tenir espai. No per rebre ordres, sinó per crear un diàleg en el qual, si el compositor s’equivoca, pugui prendre un altre camí i perquè el director pugui reflexionar sobre el que planteja el compositor. Quan hi ha admiració mútua, això es pot donar. M’agrada molt treballar en equip i he tingut bones experiències amb directors molt diferents, perquè he tingut la sort d’admirar-los i d’entendre el seu llenguatge.

Bernard Herrmann i Hitchcock van fer junts set pel·lícules i gairebé acaben a bastonades. Vostè i Almódovar van ja per la 14a. ¿Com es porten?

Molt bé. En totes les relacions hi pot haver crisis; és un equilibri molt inestable. Però, si t’agrada la pel·lícula, has de lluitar. Amb Almodóvar he tingut sempre una relació molt pròxima i és apassionant descobrir el seu talent continu, però també el seu inconscient, les parts que són pur impuls en ell. M’agradaria fer moltes més pel·lícules amb ell.

¿Que un compositor per a pel·lícules el reconeguin sense aquestes és una possibilitat o un objectiu?

La música d’una pel·lícula ha de saber mantenir-se també fora d’aquesta. La música té una capacitat d’impregnació increïble, és un connector d’emocions i alhora deixa una empremta molt gran en la memòria. Quan escoltem la música d’una pel·lícula sense veure les imatges, tenim el plaer de recordar el que hi vam veure o, si no hem vist la pel·lícula, d’imaginar el que hi podria passar.

La música va ser abans que la paraula en el cine.

Exactament. Va heretar de l’òpera i de com havien evolucionat el sinfonisme, la psicologia i la capacitat de descriure els racons i les emocions humanes que no es podien expressar amb paraules. Aquest primer acompanyament cinematogràfic era gairebé literal, perquè mirava de dir el que no es deia. Això ha creat un subconscient col·lectiu de música expressiva sobre la qual hem treballat els compositors. Però hem de continuar treballant amb la invenció i allunyar-nos del que està massa manipulat. La música de cine pot tenir el defecte d’utilitzar massa els llocs comuns. Cal buscar noves maneres, que és el que desitjaria a aquesta generació d’intèrprets que sortiran de Berklee. Buscar noves formes és el nostre compromís amb la cultura del nostre temps.

¿Pot evolucionar la música per al cine si no evoluciona el cine?

No sé si estem vivint un moment de gran creativitat. Probablement hi hagi hagut altres moments de més creativitat i ara s’hagi estabilitzat el llenguatge. Però els genis, els grans cineastes, descobreixen noves vies que semblen desconnectades del públic, però que són necessàries. Va passar amb John Huston, amb el nou cine francès, amb Almodóvar...

¿L’auge de les sèries és bo o és dolent per a aquest compromís que demana als estudiants de Berklee?

Hi ha potser un menyspreu cap a la música en les sèries; es peca de funcionalisme i convencionalisme. Hi ha excepcions i coses molt interessants, però no he vist grans avenços musicals en el món de les sèries. En el cine hi ha més descobriment de llenguatge.

¿Li agradaria posar música a una sèrie?

Sí, tinc ganes de fer-ho i crec que en faré una. No sé si estaré a l’altura. Es diu ‘Balenciaga’ i s’està començant a rodar. Encara no he tingut una idea musical i m’hi estic preparant.

¿Sacrificaria la seva identitat musical a canvi de treballar amb algun cineasta en concret?

És que la meva identitat musical no és una cosa rígida. Estic desitjant canviar i crec que els cineastes em fan canviar cada vegada que em proposen alguna cosa. No he buscat una marca. En la meva música hi apareixen coses que em diuen que sonen a mi, i gairebé m’espanto quan m’ho diuen. Hi ha amors musicals que em delaten –Debussy, Stravinski, algun un tipus de jazz...–, però van apareixent nous amors i directors que em fan descobrir sonoritats que ni tan sols havia pensat.

¿I hi ha algun gènere per al qual no compondria mai?

No hi ha cap gènere que em produeixi aversió, tot i que m’agraden les pel·lícules que han sigut pensades, que tenen un bon guió i una ambició artística. M’atreu més això que una gran producció i molts diners; fer una obra que em posi en un lloc difícil.

Dèiem abans que, en el cine, la música va ser abans que la paraula. Tot i així, l’Oscar a la millor música ha desaparegut de la gala. ¿És un menyspreu?

Hi ha hagut un menyspreu no només a la música, sinó també al maquillatge o a la perruqueria. És veritat que les cerimònies de lliurament de premis són llargues i poc televisables. Però una acadèmia de cine és una unió de totes les professions i la seva democràcia interna ha de ser visible. L’espectacle més gran és donar aquesta idea d’unitat.

¿Tenir quatre nominacions i cap Oscar frustra o impulsa?

Mai no m’ha frustrat, perquè no he pensat mai que el podia guanyar. Sempre he anat amb pel·lícules molt valorades, però petites, sense gaire difusió entre els membres de l’acadèmia. He estat molt content i no he pretès res més.

Notícies relacionades

Scalextric o la remuntada històrica de la família Arnau

Lalachus: "Tinc fe que entraran més dones a ‘La revuelta’"

¿Veu la seva música sonant en un concert multitudinari junt amb la de John Williams o Hans Zimmer?

No m’importaria, però crec que estic molt lluny d’això. Tampoc no em preocupa. L’únic que em preocupa sempre és què faré en el projecte següent. Miro molt poc cap enrere i sempre estic més preocupat en si tindré prou imaginació per continuar. ¿Aconseguiré que el meu cap pensi amb frescor per tenir cinc o sis respostes per a una pel·lícula? ¿Tindré l’ànim?