Perifèrics i consumibles
Estiu: amors, músiques, ficcions
La Cecilia sempre estava donant la nota i entossudida a exercir de dona i musa. De manera que la meva veu, badia i Rota, la posaven entre fusa i molt confusa. L’Emilia era llaminera, per tant es feia la ‘silense’ entre milfulls de ‘crème de la crème’, llibres de gent que t’ensenya la foguera. I tu t’hi llances. L’Alicia va ser la meva reina de cors. Mai van tenir secrets els miralls per a mi, per a ella, només raons per jugar al pòquer dels conills. La Raquel sempre va voler convertir-me en algú altre. Jo continuo sent aquell, Raquel, no em fustiguis, que el cavall de càrrega se sent poltre per molt que amb el jou el castiguis. A la Marga li van posar el millor nom, era flor i era amarga i esfullava el jo que li quedava al meu pronom amb amargor subtil i mala bava. La Rocío em cantava per ‘soleares’ matins, tardes, nits i matinades: se’ns va trencar l’amor trotant bars mentre ella seguia amb les seves balades. La Blanca, sempre radiant com la núvia, sempre esperant el nòvio que mai era, càndida com si fos de Segòvia, bonica flor que no va tenir primavera. La Susana era remisa però no casta, la Susana era la cirereta del meu pastís, la Susana em va ensenyar que havent-hi pasta n’agafen els avis i el Daniel. La Paz llançava granades a la meva trinxera, va voler canviar la rumba de la nostra història, el ball vaig seguir ‘my way’, amb el meu maluc era feliç, i allà Paz i després glòria.
Dissabtes amb música minúscula són festes de guardar, són les postals d’un infern feliç, d’un món rar que diu «això vols, això vals». Diumenges de Chavela i José Alfredo són bolero i ranxera pertorbada que bé hauria pogut compondre Quevedo en els arpegis de la matinada. Dilluns i dimarts, dies viceverses, són ‘rock and roll’ i pues capicues, armes de destrucció, bales disperses per ferir cantants cacatues. Dimecres de cendra i la Ventafocs són senyal de la creu i de la cara que es renta amb aigua de tempesta compradeta a granel, però no a Zara. Dijous de blues amb el somriure posat en el so d’una balada, un ball arrambat de ‘guateque’, una selecta festa al saló d’un servidor enamorat. Divendres sants bevent aigua beneita a l’església del tango groller per treure-li sustentació a santa Rita i alimentar la fe del carboner.
El millor dels dies són les nits que incendien calendaris dictadors. Les hores més viscudes són malbarataments de la cartera dels perdedors. L’estiu fantàstic, ja veus, s’omple d’amors i sons, no és un invent més d’El Corte Inglés, és l’ocell en mà dels nius, és el cent volant, és el llit desfet, és el got amb els llavis carmí de certa dama que ens proposa pernoctar al ras. La urgència de l’estiu ens empeny al ritual diari d’estimar-nos, de muntar a l’escombra de la bruixa, de volar, de cantar, de ser, de ser-nos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
