Robert Guédiguian: «El colonialisme no és cosa del passat. Allà neix el racisme»

En aquest context de plena efervescència, la joventut abraça la modernitat a través de la música i el ball. Precisament va ser la imatge del fotògraf Malick Sidibé que mostrauna noia i un noi ballant feliçment el que va captivar el director per explicar aquesta història. Aquest és el punt de partida de ‘Mali Twist’, la història d’un jove idealista que creu que, a través de la revolució, les coses poden canviar al seu país, i si pot ser a ritme de rock and roll, molt millor. Libertad davant repressió. Però ¿és possible canviar la mentalitat d’un poble llastat per les ferides del colonialisme? 

«És un tema que sempre m’ha interessat molt, perquè no és cosa només del passat, continua existint. De fet, allà neix el racisme, a pensar que algunes persones són inferiors a nosaltres. És un combat permanent i cal lluitar contra això», explica el director a través d’una entrevista per videoconferència. 

Davant l’esclat d’aquest efímer sentiment de llibertat, Guédiguian posarà de manifest de quina manera les velles estructures van continuar dominant a través del patriarcat i el poder econòmic internacional. El seu protagonista, Samba, s’enamorarà d’una jove, Lara, que va ser venuda al fill del cap del seu clan i que fuig per escapar-se d’aquest matrimoni sense amor. Com sempre, les dones són la baula menys protegida i la més qüestionada, per la qual cosa la parella serà perseguida per les autoritats. 

Fonamentalisme islàmic

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Hi ha molta melancolia a ‘Mali Twist’, sobretot al certificar aquest final que ens acosta a la realitat del moment, en el qual el fonamentalisme islàmic s’ha apoderat d’un territori que viu sota l’amenaça de la por i l’opressió militar i religiosa. La fallida dels drets humans, la pobresa extrema i els continus cops d’estat, han convertit Mali en un polvorí de violència que no té res a veure amb aquest breu però intens esclat d’esperança que es va viure en els 60. «He intentat explicar aquesta història a través de l’emoció. Jo crec que s’aprèn més a través d’aquesta, de l’humanisme, que quan llances doctrines i proclames. Prefereixo l’emoció als discursos», continua. 

El director es mostra a la pel·lícula crític amb una esquerra que no va saber gestionar aquell moment i es va perdre per culpa d’un plantejament que no s’emmotllava a les necessitats del poble. Però pensa que encara hi ha cabuda per a la revolució, tot i que sigui a través de moments aïllats (com ell els anomena, ‘moments comunistes’) que s’erigeixen com un xut de vitamines dins de la situació actual en què l’auge de la ultradreta sempre sotja com una ombra. «Crec que ha sigut un error en els moviments d’esquerres la necessitat d’establir jerarquies. Cal portar tots els combats alhora, fins i tot la ideologia». Potser per això, la seva pel·lícula està banyada de llum i de color davant el sentiment gris que ens envolta.