Dones oblidades, presó i protesta: la mirada de Pilar Aymerich

Pilar Aymerich, fotògrafa i figura destacada del despertar feminista i cultural dels últims anys del franquisme i la transició, estava al lloc correcte i en el moment precís quan, el març de 1976 es va celebrar davant de la presó de dones de la Trinitat la primera manifestació feminista a Barcelona després del franquisme. «Demanaven que les monges ‘Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey’ fossin substituïdes per funcionàries de presons», explica Aymerich al seu llibre Presas. 1976-1978 (col·lecció Ojos de Buey, editorial Janus Books).

També reclamaven que les recluses tinguessin millors condicions de vida i amnistia per a delictes que suposaven una discriminació per a les dones, com l’avortament, l’abandonament de la família o l’adulteri. Tot això ho va documentar de primera mà Aymerich.

L’any 1978, finalment, les monges van deixar de cop la presó i, mentre arribaven a les instal·lacions funcionàries de diferents llocs d’Espanya, les mateixes preses es van autogestionar i es van fer càrrec de la infraestructura del centre. Aymerich també va ser allà. «Vaig aconseguir entrar en el moment idoni, perquè l’autogestió dins d’una presó és un fet insòlit», comenta.

Història de dones oblidades

El resultat del treball d’aquells dies pot contemplar-se ara en un llibre petit, artesanal, cosit a mà, que explica «la història de dones oblidades», en paraules de la mateixa Aymerich.

En aquell moment, la fotògrafa no sabia que estava fent història amb les seves imatges però, certament, ho va fer. «Llavors treballava amb una sensació no molt raonada. Saps que aquestes imatges tenen certa rellevància, que vas traient coses que serà important que la gent conegui, vols reflectir-ho. Treure aquesta gent de l’anonimat és el que has de fer», reflexiona.

«La foto té de vegades una vocació curativa, quan fas fotos a persones oblidades, oprimides, sense identitat, els tornes una certa dignitat. El fet d’acostar-se a elles, les ajuda», explica. I això és el que va passar amb les preses que protagonitzen el llibre que ara veu la llum. «Elles havien comès delictes, però posen, somriuen, estan disposades a mostrar-se davant teu. Les fotos els estan tornant la seva imatge. Necessiten afecte, comprensió. La fotografia ajuda que aquesta gent senti que també és important», diu.

El reportatge sencer, per primera vegada

Aquesta és la primera vegada que el reportatge Presas. 1976-1978 es publica sencer. «En la seva època es va publicar alguna foto en algun mitjà i tres de les imatges són en el fons del Museu Reina Sofia, però sencer no s’havia vist mai», explica Aymerich.

«De vegades, en aquest ofici, especialment si ets freelance, vas treballant i no tens temps de parar i mirar enrere», explica la fotògrafa del fet que el reportatge complet no hagi vist la llum fins avui, de la mà d’Ojos de Buey, un arxiu dedicat a la fotografia documental realitzada a Espanya en els últims 50 anys.

«És comú demanar als fotògrafs una foto, la bona... però precisament per això ens perdem el fet d’escriure històries amb imatges, la narració, explicar el que has viscut, les sensacions. Se’ns demanen coses més sintètiques que fan que es perdi el discurs», afegeix Aymerich, que, entre altres premis, atresora el Premio Nacional de Fotografía 2021 que atorga el Ministeri de Cultura, i la Creu de Sant Jordi 2005.

Aymerich reconeix que guarda amb afecte a la seva memòria i al seu cor moltes de les fotos que ha fet en els 50 anys que fa que exerceix com a fotògrafa, però que, si hagués de quedar-se amb una, potser escolliria la dels tres exdeportats del camp de Mauthausen el 1972. Sense oblidar els retrats que en el seu moment va fer d’Ovidi Montllor i Montserrat Roig, per citar dos exemples.

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

Comenta la fotògrafa que se sent còmoda treballant en tots els gèneres: «M’agrada el retrat i el reportatge. El retrat potser és més intimista, he de recercar més en mi mateixa abans de fer-ho. En canvi, en el reportatge social arribo abans als llocs, miro la llum, per on passarà la gent, busco una escenografia perquè s’entengui... Són dues maneres de situar-se davant de la fotografia diferent. Són dos estats d’ànim», explica.

Actualment Pilar Aymerich té diversos projectes sobre la taula: «D’una banda, una exposició antològica i, d’altra banda, un llibre de fotografia sobre la meva carrera. Penso continuar treballant fins que el cos aguanti... ¡I tinc bona salut!», adverteix. «De gran, les dones ens fem invisibles. I això és una cosa que jo havia desitjat sempre, ser una mica invisible, però ara tinc ganes de dir, precisament: ¡hey, que soc aquí!».