Duran Duran presumeix dels seus èxits dels 80 en el Cruïlla

Canvis visibles en el perfil del públic, amb una mitjana d’edat a l’alça, es diria que fins i tot duplicant la del programa raper-traper de dijous. Tot i que Duran Duran ha anat publicant discos en el segle XXI, el seu concert va ser un viatge als 80 en tota regla a partir del tema d’arrencada, el furiós ‘Wild boys’. L’un dia ídol de jovenetes Simon LeBon, amb americana blanca (que es va treure), en raonable estat de forma als 63, va mostrar una potència vocal desbocada, reforçat per dues coristes. En escena, la formació més icònica gairebé al complet (amb l’excepció del guitarrista Andy Taylor, evadit el 2006), reproduint de manera bastant lluent el seu so característic, un funk-pop d’arranjaments electrònics i alguna pessigada de guitarra rockera.

La pista de James Bond

Els temes de la seva producció moderna, que van anar caient amb comptagotes (com els tres procedents del disc ‘Future past’, que van llançar l’any passat), van mantenir el tipus, sempre en convenient equilibri amb els números que tothom volia escoltar: del ‘moment James Bond’ d’‘A view to kill’ (tema firmat amb el ja desaparegut John Barry) al funk reeixit de ‘Notorious’, amb el toc tipus Chic imprès al seu dia per Nile Rodgers.

La balada ‘Ordinary world’ va sonar com un tema bonic però anodí, que tant podria ser de Duran Duran com de qualsevol altre grup, si bé s’ha de recordar que va reanimar la seva carrera el 1993. Més caràcter va tenir la traca final a base de ‘Planet Earth’, el seu primer ‘single’, amb el baix de John Taylor marcant estil, enllaçat amb ‘The reflex’, ‘Careless memories’ i un ‘Girls on film’ fos humorísticament amb el tema de Calvin Harris anomenat ‘Acceptable in the 80s’, ironitzant amb les maneres i costums d’una altra era. La guinda la va posar ‘Rio’, el tema amb què un dia van sospirar per la (finalment consumada) conquesta d’Amèrica.

De Mèxic a Catalunya

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Dels trofeus pop ‘anglo’ als de la nostra escena, els subministrats per Elefantes i Delafé y Las Flores Azules. Tot i que Shuarma, el cantant dels primers, ens va donar un toc recordant-nos que la banda disposa d’una dimensió internacional. «Tenim més públic a Mèxic que a Catalunya», va fer notar sense provocar protestes sinó crits de suport. «És estrany, però passa», va afegir. Al Fòrum, el seu pop d’esveltes melodies i fons dramàtic va reservar moments profunds (‘Duele’, amb el cantant assegut al teclat) i algunes tornades corejables (‘Azul’, ‘Volvió la luz’, ‘Mis sueños’), i la banda es va anotar el mèrit de fer cantar al públic del Cruïlla un clàssic de Perales, el que diu «‘te quiero, te quiero, eres el centro de mi corazón’».

Més o menys alhora, els reunificats Delafé y Las Flores Azules revivien la recepta basada a combinar els rapejats d’ell (Òscar d’Aniello) i les dolces melodies d’ella (Helena Miquel). El ‘revival’ de la primera dècada del segle XXI ja és possible, i ho van il·lustrar estampes com la melancòlica ‘Enero en la playa’, camí d’un celebrat clímax a base de ‘La fuerza’ i ‘Mar el poder del mar’, amb l’eslògan d’«‘esto no se para, esto no se para’» repetit fins l’apagada final. Un altre vèrtex de la jornada més pop d’aquest Cruïlla, en contrast amb la festa llatina presagiada per aquest dissabte amb Juan Luis Guerra i Rubén Blades.