‘Miqui Puig canta Vol. 7’: ‘miedo, cariño y cajas de ritmos’

En la portada del seu setè disc com a solista, Miqui Puig posa junt amb unes nòvies engalanades per passar per la vicaria, tot i que el cantant –dessuadora negra amb logo de Smiley rosa i cadena de plata al coll– té bastant més aspecte de reverend taciturn que de nòvio il·lusionat. Un predicador de l’acid house amb gest seriós que delata certa impaciència per abreujar els avorrits tràmits del casament i arribar al més aviat possible al moment de la festa. Al moment del ball.

Perquè el nou elapé de l’artista vallesà, cuinat a mitges amb el productor i músic Raúl Juan, no deixa espai per a les martingales ni les mitges tintes: aquesta és una (formidable) col·lecció de cançons construïdes per i per a la pista. En el ric univers de Puig, el ball és tant una necessitat vital, aguditzada després de dos anys llargs de restriccions i distanciament, com un acte de resistència davant un món cruel i insolidari («quiero que volvamos a las catacumbas», canta a ‘La Casa Italia’). Una manera de reafirmar les conviccions i foragitar les pors.

Festa amb convidats

La por (al fracàs, a la soledat, a la decadència, a la pròpia por) és precisament un dels grans temes que travessen l’àlbum, des de la formidable cançó inaugural, ‘Pors Puig’, que obre amb un intrigant ‘sample’ tret d’un disc editat als anys 70 pel Pub 2’40 del barceloní carrer Aribau (la col·lecció de Miqui és una font inesgotable d’esglai) i que incorpora la veu de la cantant de Santa Coloma de Gramenet Queralt Lahoz en un sorprenent registre de diva tecno amb un punt aflamencat.

Lahoz no és l’única convidada a la festa. També són allà l’enyorada Irantzu Valencia, de La Buena Vida, que trenca un llarg silenci per posar els cors a ‘Cadera de mimbre’, història d’una amistat forjada a la pista de ball; el ‘toaster’ del Maresme Harny Roots, que col·labora amb ‘Propaganda’, una diatriba contra els farsants que miren des dels seus cors marcials a Battiato i als Pet Shop Boys, i Ferran Palau i El Petit de Cal Eril, que secunden Puig en la magnífica ‘Adiós Samurai’, un audaç al·legat en defensa de la mort digna en clau d’himne dance-pop de l’estil dels 90.

Hi ha més presències, és clar, tot i que la majoria no figuren en els crèdits: Carlos Berlanga, Ultravox, Ciudad Jardín, New Order, La Mode, la Fania, Andrew Wetherall, Family, Iván, Grace Jones, Beastie Boys, Nova Vulcano, Saint Etienne... I així fins a completar una llista extrallarga d’influències, picades d’ullet i homenatges perquè, quan es tracta de música, Miqui Puig és esponja i enciclopèdia. Tot perfectament digerit i disposat al servei d’una personalíssima idea de la cançó pop com una barreja d’artesania i passió que sona moderna perquè no s’obsessiona per sonar contemporània. «Miedo, cariño y cajas de ritmo», no fa falta gaire cosa més. Tan senzill (cop de colze, cop de colze) i alhora tan difícil. - Rafael Tapounet 

Altres discos de la setmana

Sense novetats en el planeta de Bustamante, que ja és una gran notícia, perquè el cancionista valencià preserva amb cotó fluix el seu do per transmetre i commoure enmig del soroll, ja sigui apropant-se a la bossa nova (‘Hombres prácticos’), a l’accent ie-ie (‘Visiones’) i a la ‘chanson’ (‘París eres tú’). Agudesa lírica i serenitat familiar, amb aquest dolç eco anomenat Montse Azorín, mirant sempre de reüll la innocència infantil, allà on «el més natural és fer la real gana». - Jordi Bianciotto

Ja no hi és el foc que inflama els seus grups –Sons Of Kemet, The Comet Is Coming, The Ancestors–. Aquesta vegada, Shabaka Hutchings, far i motor d’un jazz britànic que mira a l’Àfrica, es desprèn una vibració gairebé zen. En el seu primer disc en solitari aparca aquesta energia torrencial tan seva i canvia el seu instrument principal, el saxo, per flautes japoneses i percussions diminutes. ‘Afrikan Culture’ és un somieig. Ambients, textures, melodies senzilles i pau. Música gairebé callada que sona alhora antiga i futura. - Roger Roca

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Florent Marchet va fer parlar a França amb el selvàtic ‘Rio Baril’ (2007), que el va situar a l’avantguarda i va incitar la comparació amb Sufjan Stevens. Després d’un lapse de vuit anys (amb una novel·la pel camí), reapareix preservant el seu segell de narrador sofisticat, enredant les seves cavil·lacions sobre paradisos perduts en preciosistes dinàmiques melòdiques. Més contingut que en el passat en el pla orquestral, la seva música segueix desprenent un halo màgic, eludint la complaença melancòlica. - J. B.

Melodies senzilles, però descarnades. Així és el nou minielapé de Bely Basarte, que intenta reconstruir-se amb sis cançons que parlen de dolor i d’esperança a parts iguals. El seu món interior pren vida en temes com ‘Si llega el final’ o ‘No es tu culpa’, on relata la tempestuosa relació que ella mateixa va revelar a Instagram. La seva dolça veu és el fil conductor d’un relat de superació que troba en el pop la via perfecta per curar les ferides. - Pedro del Corral