Juan Luis Guerra desencadena la festa llatina al Cruïlla

El prodigi del Cruïlla és que dijous pugui omplir-se de furioses rimes raperes (amb Residente), divendres celebri les fites del pop dels vuitanta (Duran Duran) i dissabte posi a ballar les multituds amb ritmes de salsa, merengue i batxata per obra i gràcia d’una figura de perfil poc menys que familiar com Juan Luis Guerra. El dominicà ha posat el Fòrum en contagiós estat dansaire, encarant la nit més multitudinària del festival (25.000 persones segons l’organització), amb vista a la posterior entrada en escena del panameny Rubén Blades.

Un doble cartell llatí de tons atemporals, proveïdor de ritme i elegància des del primer tema, ‘Rosalía’, acompanyat de la frondosa arquitectura del grup 4.40, amb 15 integrants, incloent-hi els metalls i l’extra de percussió. Guerra, amb la seva roba tradicional (camisa blanca, armilla, gorra) i la seva alta i una mica desgarbada figura, ha entonat amb suavitat les seves atribolades rimes romàntiques, com a ‘La travesía’, buscant aquell amor impossible. «No lo hallé en Barcelona / en Los Ángeles ni en Kuala Lumpur». Guió pròxim al del seu recent disc en directe ‘Entre mar y palmeras’ en un escenari que, orientat al mar, podia fer-nos somiar amb un paisatge tropical.

El preu de la gasolina

Llatinitat amb els seus rigors executius. «Farem la clau tots», ha deixat anar Guerra al·ludint a la percussió menor que està en la base dels patrons rítmics afrocaribenys. Ball col·lectiu sense les dents premudes, amb tènue sensualitat, amb vista a un ‘medley’ de batxates en què no ha faltat ‘Burbujas de amor’, amb les seves imatges gairebé porno («quisiera ser un pez / para tocar mi nariz en tu pecera», etcètera). Versió baladista de ‘Ojalá que lleva café’ i el toc social de ‘Visa para una sueño’ i ‘El costo de la vida’, és cada dia una mica més vigent amb aquelles mencions al preu de la gasolina i de la lliura d’arròs. 

L’acalorament tropical ha pujat més si era possible amb ‘El farolillo’, ‘Las avispas’ i un bis coronat per ‘Bachata rosa’ i ‘La bilirubina’. Ha sigut una pletòrica estrena al Cruïlla de Juan Luis Guerra, a qui li ha encantat aquella samarreta impresa pel festival amb el lema ‘No a la guerra, sí a Juan Luis’, de la qual n’ha demanat unes quantes unitats.

Balli sí; planxa, no

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

El seu festival rítmic ha representat un dels múltiples vèrtexs d’aquesta mostra tan oberta a les diferents tonalitats sonores, mirall d’un temps procliu a la promiscuïtat en matèria d’estètiques musicals. Així, divendres a la nit, després de la sessió ‘superpop’ de Duran Duran, una Rigoberta Bandini acompanyada per una multitudinària base de fans va recórrer les seves fites sobrevingudes (‘Ay mama’, ‘Perra’) i va estrenar el seu ‘détournement’ feminista de ‘Los días de la semana’, aquell èxit de Los Payasos de la Tele, aconseguint que la nena protagonista es deslliurés de planxar, rentar i estendre per entregar-se al ball desmesurat. Va comptar per fer-ho amb Amaia, la seva còmplice en la gravació.

El clímax d’aquella nit el va posar Jack White, clamant per la restitució de l’orgull rocker («¡‘Kickoutthejams, motherfuckers’!», va saludar en honor a MC5) i demostrant que és possible actuar en un gran escenari festivaler procedint com si estiguessis al teu garatge. Gloriós catàleg de distorsions guitarreres i grunyits tribals a compte del material dels seus dos recents àlbums i d’un degoteig de rescats de The White Stripes, que va anar del country desgavellat d’‘Hotel Yorba’ al riff més famós del segle XXI, el de ‘Sevennationarmy’, per a delit general. Rockers empedreïts, no tot està perdut.