Les de 50 també estimen Julia Roberts, Meg Ryan i Cameron Díaz tornen per ressuscitar la comèdia romàntica

L’ocàs gradual experimentat per les ‘rom-com’ durant la primera dècada del nou segle resulta especialment cridaner si considerem que el seu tema central –l’amor– transcendeix modes, èpoques i divisions demogràfiques. De fet, els assumptes del cor tractats amb sentit de l’humor han sigut matèria primera literària des d’abans de Shakespeare, i els grans estudis cinematogràfics ja n’havien estat construint pel·lícules al voltant de manera regular des dels anys 30 quan l’orgasme fingit per Ryan en la seqüència central de ‘Quan en Harry va trobar la Sally’ (1989) va donar inici a l’edat daurada de la comèdia romàntica, anys durant els quals el gènere va deixar clar el seu potencial comercial gràcies a títols avui considerats clàssics.

Dècada daurada

A les ordres de la directora Nora Ephron, Ryan va protagonitzar ‘Alguna cosa per recordar’ (1993) i ‘Tens un e-mail’ (1998); Roberts va arribar a la fama amb ‘Pretty Woman’ (1990) i la va consolidar gràcies a pel·lícules com ‘La boda del meu millor amic’ (1997), coprotagonitzat per Díaz, que poc després va començar a endinsar-se en el costat més procaç de la ‘rom-com’ a bord d’’Algo pasa con Mary’ (1998). Mentrestant es van estrenar ‘Quatre bodes i un funeral’ (1994), ‘Mentre dormies’ (1995), i poc després ‘El diario de Bridget Jones’ (2001) i ‘Love Actually’ (2003). 

No va passar gaire temps, tanmateix, abans que Hollywood comencés a desenvolupar l’obsessió per les franquícies i els universos cinematogràfics, i per guanyar milions gràcies al marxandatge basat en hòbbits, nens mags i superherois; que es deixés, en altres paraules, d’interessar en produccions de pressupost mitjà que no estiguessin dirigides a un públic principalment masculí i principalment juvenil. 

Clixés i falta de diversitat

Per descomptat, això sí, la decadència del gènere en bona mesura va ser culpa del gènere mateix, tant per l’excessiva dependència dels clixés –una vegada i una altra es repetien els mateixos esquemes narratius, els mateixos rostres perfectes, les mateixes escenes de petons sota la pluja i els mateixos finals feliços– com per la descarada falta de diversitat pel que fa a assumptes de gènere, classe, raça i orientació sexual: gairebé totes se centraven en gent blanca i dotada d’una situació econòmica folgada, i donaven per fet que l’únic objectiu de les dones en aquesta vida és casar-se amb un príncep blau; la majoria, així mateix, relegaven els personatges no heterosexuals als marges de la història, i els dotaven de temps il·limitat per donar consells a la parella protagonista i servir de recurs còmic.

Aquests factors van resultar indefugibles quan Katherine Heigl va intentar erigir-se en nova reina del gènere a bord de títols com ‘27 vestits’ (2008) i ‘La crua realitat’ (2009) i en canvi es va veure convertida en personificació del seu enfonsament. Aleshores, a més, occident començava a entrar a l’era postromàntica, marcada pel desencant davant l’amor, el matrimoni i la monogàmia. Durant el gruix de la dècada passada Hollywood va parlar de problemàtiques sentimentals d’una altra manera, combinant-les amb assumptes més foscos, com la malaltia mental i el dol –per exemple, a ‘La part positiva de les coses’ (2012)– o bé incorporant-los a la retòrica del cine de Marvel, com va fer ‘Deadpool’ (2016).

Trasllat a l’‘streaming’

Notícies relacionades

Rose Matafeo: ella sola ha ressuscitat la comèdia romàntica amb ‘Starstruck’

Nora Ephron: 10 anys sense la dona que va restaurar l’honor de la comèdia romàntica

En la versió més canònica, en qualsevol cas, les comèdies romàntiques no han desaparegut; és més just parlar d’un trasllat cap a les plataformes de ‘streaming’, menys preocupades per assolir audiències massives que per tenir alguna cosa a oferir a cada un dels segments que componen el seu públic. Amazon Prime estrenarà ‘Shotgun wedding’, el nou intent de Jennifer Lopez de revaloritzar el gènere que tant va fer per la seva carrera a través de ‘Plans de boda’ (2001) i ‘Va passar a Manhattan’ (2002). I, després d’aconseguir sengles èxits considerables gràcies a títols com ‘Quizás para siempre’ (2016) i ‘Mi primer beso’ (2018), Netflix ha augmentat exponencialment el catàleg de ‘rom-coms’ de producció pròpia. Almenys majoritàriament, són pel·lícules definitivament mediocres, però que no cauen en errors del passat a l’hora de definir la identitat sexual, el color de pell o la franja d’edat dels protagonistes.

Sens dubte, en bona mesura és aquest canvi d’actitud en el cine i en la societat el que ens permetrà veure pròximament Julia Roberts –que està a punt de complir 55 anys– vivint una amable història d’amor amb George Clooney –que va camí dels 62–, i Meg Ryan (60) fent el mateix amb David Duchovny (61). Cal veure si les dues actrius recuperaran el regnat del gènere que els va donar els seus moments de glòria més grans, i si aconseguiran tornar-lo al lloc que una vegada va ocupar a Hollywood. En el seu intent comptaran amb una circumstància decisiva al seu favor: fa massa temps que estem avassallats per les males notícies que la comèdia romàntica, amb la seva alegria, el seu optimisme i la seva idealització de la realitat, ens ofereix una via d’escapament idònia.