Terence Davies: «L’horror de la guerra no s’arregla amb poemes»

¿Què és el que més li va interessar de la figura de Siegfried Sassoon? 

Que va sobreviure a la guerra i, precisament per això, no va ser tan reconegut com altres coetanis, entre els quals es trobaven Wilfred Owen i Rupert Brooke. Ells al morir al front, van ser ascendits als altars. Malgrat això, Sassoon mai va tenir el reconeixement en vida que hauria merescut, i això li va causar molt rancor. Per això em resultava una figura tan interessant, perquè tenia moltes capes a través de les quals abordar-lo. 

A la pel·lícula també es parla del poder de l’art com a mecanisme de denúncia i presa de consciència.

La guerra ens mostra el pitjor a què és capaç d’arribar l’ésser humà, i l’art seria justament el contrari, com l’home és capaç de crear coses boniques. Però ¿com li dones confort a una mare que acaba d’enterrar el seu fill perquè han sigut bombardejats? L’horror quotidià que es viu en un conflicte bèl·lic no s’arregla amb poemes. 

En aquest cas la poesia sí que és fonamental al film, fins i tot l’estructura narrativa, els diàlegs, tenen una sensibilitat lírica, una actualitat, una harmonia interna.

La poesia és l’únic que li queda al personatge després de viure la monstruositat de la guerra. Per a ell és una espècie de catarsi. La poesia havia de ser-hi, a la pel·lícula, impregnar-ho tot d’alguna manera. Amb tot, els moments que més m’emocionen són aquells en els quals la poesia sorgeix de la mateixa realitat. Per exemple, el 1916, per Nadal, els soldats alemanys i els britànics van entonar junts Nit de pau. Quin instant tan bonic. La poesia pot ser present en les nostres vides fins i tot en els pitjors moments. 

El llenguatge, la dicció dels personatges es converteix així en una qüestió fonamental.

És una cosa que m’obsessiona especialment, ho reconec, perquè m’encanta la bellesa del meu idioma. Escoltar-lo ben parlat em sembla una delícia, per això detesto els americanismes que l’embruten i critiquen.

A la pel·lícula hi apareixen imatges d’arxiu de la Primera Guerra Mundial. ¿Per què va decidir introduir-les?

En primer lloc, per una qüestió de diners (riu). No podia recrear les trinxeres i, a més, una vegada que veus aquestes imatges, són tan poderoses i impactants que no té sentit intentar imitar-les. Així que durant setmanes vaig estar estudiant el material d’arxiu i, pla a pla, seqüencia a seqüència vaig anar encaixant les imatges, i les vaig introduir en la narració a través dels alts i baixos de la vida d’aquest home. 

És cert, integra les imatges d’una manera tan elegant... és preciós. També volia preguntar-li fins a quin punt resulta important a l’hora d’entendre Sassoon a través de la seva orientació sexual.

Ell era gai, però pertanyia a l’elit intel·lectual que es protegia molt entre si. No estava tan exposat com qualsevol altre home homosexual de qualsevol altra classe social. Però això no vol dir que es continués tractant com un tabú i que els homosexuals com Sassoon es veiessin obligats a contraure matrimoni per guardar les aparences, una cosa que en el seu cas va ser sens dubte una font de frustració. 

A la pel·lícula es contraposa l’esperit juvenil de Sigfried amb la seva imatge crepuscular. ¿Per què va decidir incloure-la?

Era important que el veiéssim de gran, consumit pel pes de la culpa, per comprovar l’efecte que havia tingut la vida en ell. I de passada, em va donar l’oportunitat de treballar amb Peter Capaldi, que és un intèrpret excepcional que em venia de gust filmar. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Per què creu que Sassoon es va voler convertir al final de la seva vida al catolicisme? 

Suposo que estava buscant una espècie de redempció. Però la redempció no s’aconsegueix ni a través de l’art ni molt menys a través de cap religió, especialment la catòlica. Jo no sé com la gent pot ser catòlica, a mi m’hi van criar i em sembla una educació moral desastrosa.