Jamaica Kincaid: «Vaig escriure aquest llibre a mitja nit mentre trascolava gots de ginebra»

¿Diria que ‘El meu germà’, publicat originalment el 1997, és un dels llibres més importants en la seva trajectòria?

Quan va néixer el meu germà jo tenia 13 anys i la seva arribada va canviar la meva vida, perquè vaig deixar l’escola per dedicar-me a cuidar-lo. Va coincidir també amb l’empobriment de la meva família, perquè el seu pare, el meu padrastre, va emmalaltir i a mi em van enviar als Estats Units per ajudar econòmicament la família.

¿Com era ell?

En certa manera érem molt similars. Ell estava tan interessat en els llibres com jo. Vam conviure molt poc temps, els tres primers anys de la seva vida i els tres últims, però ja han passat més de 20 anys després de la seva mort i continuo pensant molt en ell. Casa meva està plena de fotografies seves. Crec que quan vaig escriure el llibre no vaig entendre el seu significat en la meva vida, només a mesura que he anat envellint m’he adonat de la seva importància. Es pot dir que, tot i que d’una manera diferent, tots dos érem artistes. Ell en concret tenia un do per fer créixer les plantes, com la meva mare. Jo m’hi esforço, però el resultat no és el mateix.

El llibre té la rara habilitat de provocar l’emoció sense buscar en cap moment la llàgrima fàcil. ¿En va ser dolorosa l’escriptura?

Va ser dur. Especialment, la segona part, que és quan parlo de la seva mort. Només vaig poder escriure-ho quan es feia fosc i a mitja nit mentre trascolava gots de ginebra. Hauria pogut convertir-me en una alcohòlica, però no va ser així, ara bec ginebra molt de tant en tant.

Fa la sensació que el llibre, més enllà de la mort del seu germà, explora la seva consciència sobre la mortalitat. ¿És així?

Quan va morir jo ja havia sentit altres morts, com la del meu editor, William Shawn, però en el cas de Duncan no va ser només la seva mort, també va ser el final del seu creixement com persona. M’agrada aquesta idea que quan es mor algú emergeixen moltes altres morts en aquest fet.

¿Com per exemple?

La meva mare em va encarregar la cura del meu germà. En comptes de canviar-li els bolquers, em vaig posar a llegir. La meva mare es va enfurismar i va cremar tots els meus llibres. Els meus llibres llavors eren la meva vida, així que es pot dir que va ser una espècie de mort.

Aquell moment és crucial al seu llibre i es diria que fundacional en la seva escriptura.

Ho vaig sentir com un atac. Els llibres eren un lloc segur per a mi com ho haguessin pogut ser l’alcohol o les drogues. Tenia una bona col·lecció de llibres, i tots eren robats, perquè no em podia permetre comprar-los. Casa nostra, com totes les cases dels pobres, estava construïda sobre puntals, i allà els amagava, però la meva mare sabia on eren i els va calar foc.

Sembla una reacció desmesurada per una distracció que no va fer perillar el nadó. A més vostè era una nena.

Crec que el seu enuig obeïa més aviat al fet que jo hagués escollit un altre camí per a mi i no el que ella havia imaginat, que era tenir fills i cuidar-los. Volia congelar-me en la seva pròpia depressió autodestructiva i cremar els llibres era la seva manera d’aturar el procés que em va fer escriptora.

¿Ella va arribar a llegir els seus llibres?

Ella sempre em va dir que no. Però fins on jo sé, no era veritat [riu]. Gairebé m’hauria agradat que no ho hagués fet, perquè això m’hagués donat més llibertat per parlar d’ella.

Cal molt valor per arribar sola a Nova York sent una adolescent i obrir-se pas en aquest món tan diferent del seu.

Jo no em reconeixia com a algú fort. No sabia res de res.  Ara miro enrere i em pregunto com vaig fer aquestes coses, com vaig poder sobreviure. Un psiquiatre em va dir que tenia el gen de la resiliència. No soc una persona gaire calculadora, simplement crec en l’honestedat, sempre que sigui possible. No sabia que una podia tenir èxit en alguna cosa, senzillament volia fer-ho i ho feia.

¿Va haver també de bregar amb el racisme?

Segur que me’l vaig trobar al meu voltant, però no me’n vaig adonar. La meva educació es va interrompre, vaig fer classes nocturnes, vaig obtenir el diploma i vaig anar a la universitat. ¿Com ho vaig fer? No ho sé. Durant molt temps vaig ser l’única persona negra als llocs on estava. No em vaig sentir realment intimidada pels blancs, potser sí que vaig apreciar una mica més d’hostilitat entre les dones blanques. Jo només vaig seguir amb la meva vida.

¿Quin va ser el detonant que la va convertir en escriptora?

Aquells llibres que em va cremar la meva mare, sens dubte: Charlotte i Emily Brontë i Kipling. Novel·les del segle XIX. Fins que no vaig arribar als Estats Units no vaig llegir literatura del segle XX. Al principi vaig estudiar fotografia, i un dels meus primers treballs era descriure les imatges. D’allà vaig passar a escriure sobre la meva experiència amb la meva mare.

És curiós que havent passat la major part de la seva vida als Estats Units, gairebé tots els seus llibres segueixin arrelats a Antigua.

Per mi, la meva vida als Estats Units és un refugi que em permet pensar sobre certes coses, com, per exemple, que els 16 anys que vaig passar a Antigua són molt més extensos del que semblen. La mesura del temps mai correspon a la seva percepció.

Durant anys la majoria dels seus lectors han sigut blancs. No sé si en els últims temps hi ha més afroamericans.

He escrit durant dècades per al ‘New Yorker’, una revista amb un 95% de lectors blancs, així que la meva escriptura tenia un prisma blanc. Soc afroamericana per elecció, no per tradició. Sempre he escrit des d’un lloc que no és exactament el racial i, realment, no estic gaire interessada en això, perquè sens dubte és una construcció. Tot i això, sí que estic preocupada pel que ens fem els uns als altres. I una cosa que fem és establir races i tractar-nos malament entre nosaltres.

Notícies relacionades

Judit Mascó: "El meu objectiu és crear referents femenins positius"

La llegenda de Family, el duo pop més misteriós

¿Ha rebut crítiques per això?

Una de les grans queixes en l’audiència dels meus primers llibres és que la meva principal inquietud no era la raça. En la meva primera novel·la, ‘Annie John’, era molt difícil determinar si la protagonista era negra, perquè en cap moment es diu explícitament que ho és. I això ve a tomb perquè sovint crec que tothom és negre fins que alguna cosa em diu que no és així.