Els Pets, irresistible pop adult en el Grec

Va ser un concert de celebració d’aquest pop adult que segueix el seu camí, creixent en refinament disc rere disc sense perdre de vista l’instint melòdic i cert punt d’innocència, i posant cada vegada més difícil la selecció del repertori a l’hora d’afrontar una gira. Hi ha una cosa que Els Pets tenen clara, i és que són on són perquè mai han caigut en el pou de la nostàlgia i el ‘revival’, on acaben tants contemporanis. Així que va ser edificant veure’ls, un cop més, tancant files amb el seu cançoner de maduresa i burlant-se dels hipotètics triomfadors de la seva quinta a ‘Descafeinat’, el tema d’obertura.

Literatura viscuda

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

El trio clàssic, Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falín Cáceres, es va ampliar a un eficient sextet per donar l’acabat pulcre a uns temes moderns rics en matisos, que invoquen la llunyana new wave sense quedar-se en una lectura superficial i busquen arranjaments, ponts i ganxos sibil·lins. Temes que al disc van passar pel sedàs d’una producció purificadora per part de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i que fan lliscar una literatura viscuda: hi va ser ‘Jordi Puig’ (record d’un amic que va morir en plena adolescència) o ‘S’equivoquen’, que van presentar recordant que «els anys no et fan savi» si no, a tot estirar, ajudant-te a «ser més conscient dels teus errors». Apunts de mala llet sobre una tornada irresistible a ‘Atracament a La Caixa’, a partir de «l’experiència traumàtica d’anar al banc», i una substanciosa aproximació ‘costelliana’ a ‘Ulls com piscines’.

El seu anterior àlbum, ‘Som’ (2018), va representar en el seu moment cert renaixement anímic, i el van citar un parell de vegades, creuant-se amb algunes peces clau del passat, números pop irreprotxables com ‘Aquest cony de temps’, ‘La vida és bonica (però complicada)’ i ‘Agost’. Turbulències amb ‘L’àrea petita’, del seu disc més vulnerable, i un tram final en què Gavaldà, més efusiu de l’habitual, va recórrer la grada disfrutant de l’efecte que produïen en l’acalorada audiència les velles fites, de ‘Tantes coses a fer’ a ‘Bon dia’ (èxit gràcies al qual van pagar la hipoteca, va fer broma), i d’aquí a ‘Una estona de cel’, barrejant vigor i melancolia com només ells saben fer.