‘Closure / Continuation’, de Porcupine Tree: el desafiament del ‘prog rock’

El llegat del rock progressiu, tantes vegades qüestionat i que es va fer gran als anys 70, s’ha acabat filtrant en les propostes de moltes bandes alienes a aquest imaginari, però si n’hi ha una que l’ha paït d’una manera literal i sense complexos és Porcupine Tree. ¿Hi ha espai per al ‘prog rock’ el 2022? Doncs és clar, perquè, com passa, per exemple, amb el metal, mai han deixat de sortir-li fills i nets, tot i que donin poc senyal en l’escàner mediàtic (sense que això, a hores d’ara, faci perdre la son als aficionats).

Però pel que fa a Porcupine Tree, parlem d’un grup amb 30 anys d’història, tota una vida, amb els seus punts àlgids aplaudits per l’afició (alguns, no tan llunyans en el temps, com ‘Fear of a blank planet’, 2007), i la seva mística i culte. Grup que va obrir una pausa el 2010 per deixar pas a projectes personals i que ara reapareix amb el seu primer àlbum en 13 anys. Pel camí s’ha quedat el baixista, Colin Edwin, la tasca del qual assumeix aquí el cantant i líder multitasca, Steven Wilson. També segueixen el teclista original, Richard Barbieri, i el bateria (des del 2002) Gavin Harrison, a qui Robert Fripp va clissar i va fitxar per a les últimes encarnacions de King Crimson.

Ressò ‘frippertrònic’

Un trio d’aclaparadora capacitat tècnica que, lluny de la caricatura ‘prog rock’ del virtuosisme infinit, serveix a la cançó i la porta a estadis arriscats. Ho percebem a partir de les musculoses notes de baix del tema d’obertura, ‘Harridan’, amb la seva deriva ‘groovy’, una tornada aparatosa i gambades guitarreres que fan pensar en el vocabulari ‘crimsonià’. L’influx de Fripp és palpable en molts moments: la lírica pacificació de ‘Dignity’, amb el seu òrgan celestial i les seves harmonies vocals, també amb ecos del Bowie més clàssic, així com, en un altre extrem, el ‘riff’ dissonant a l’estil ‘Red’ que serveix de pòrtic a ‘Population three’. Però Porcupine Tree desenvolupa un llenguatge propi molt consolidat, mental i poètic, procliu al ‘tour de force’ però també a l’especulació galàctica amb vestigis de funk (‘Walk the plank’) o a l’elegia amb poder per portar-te a una realitat paral·lela: els gairebé 10 minuts de ‘Chimera’s wreck’, tema que s’inspira en la mort, el 2011, del pare de Wilson.

Les temàtiques narratives són diverses, lluny de la idea d’obra conceptual, i apunten a la política en una de les peces més abruptes, ‘Rats return’, en què les ‘rates’ resulten ser certs dignataris (Wilson ha parlat de Trump i Boris Johnson). Però ‘Closure / Continuation’ apunta ja en el títol a la circumstància de la banda, sense més coartades, indecisa sobre si aquest àlbum representa un epitafi o un pas endavant. L’àlbum porta, passi el que passi en el futur, una desafiadora seqüència de música allunyada de les rutines pop i la noció de ‘hit’. Jordi Bianciotto

Altres discos de la setmana

Després de debutar com a solista el 2020 amb un notable elapé (‘Return’) ancorat en la tradició de la cantautora folk amb tirada country, la bristoliana Katy J Pearson porta ara la seva personalíssima veu a un terreny diferent en què guanyen protagonisme els sintetitzadors, els baixos amb ‘groove’ i els ritmes robustos (‘Alligator’) i en què una balada d’etèria bellesa com ‘Willow’s song’, de la pel·lícula ‘El hombre de mimbre’, es converteix en una brillant i infecciosa peça de ‘krautrock’. Rafael Tapounet 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El primer disc d’aquest jove pianista, bateria i productor de Nova York parla el llenguatge de l’era de l’streaming. En poc més de mitja hora aconsegueix que passin un munt de coses. Gòspel, una versió de Stevie Wonder que sona fins i tot més ‘vintage’ que l’original, un frenètic duo de saxo i bateria, ecos de jazz de totes les èpoques i peces a trio amb molt ganxo. El seu mèrit principal: que el constant anar d’una banda a l’altra sembli un gest tan natural com el de fer ‘scroll’ a la pantalla del mòbil. Roger Roca

L’actualitat global posa les coses fàcils a aquest duo de Granollers decantat per pintar una realitat negríssima. Per acompanyar simpàtiques sentències com «‘todo crece menos tu’» o «‘deberíamos dar ejemplo, pero solo damos vergüenza’», arma artefactes electrònics amb rastre de rock alemany i postpunk, ecos industrials i desviacions ‘minimal’, coronats per una veu narrativa i immisericordiosa. El Club treu partit plàstic d’aquest nihilisme extrem, tot i que de vegades sospitis que se’ls escapa el riure. J. B.