Serrat emociona Peralada amb la seva festa de comiat

L’emoció flotava en l’ambient, però Serrat va saber manejar-la amb bon humor i un somriure burleta tot just sortir a l’escenari, amb els braços oberts, creuant una teatral cortina de vellut vermell, per entonar ‘Temps era temps’, tema amb memòria sentimental i vistes a Elena Francis, ‘Lo toma o lo deja’ i els cursos de Formación del Espíritu Nacional. Però es va voler assegurar que tots deixéssim de banda «la melancolia, la nostàlgia i qualsevol sentiment d’aquest tipus», ja que estàvem «en una festa de comiat, sí, però una festa». I el passat ja no existeix, va venir a dir. «D’ara endavant, només ens queda el futur».

Una mica d’humor negre

Va ser un recital per prendre’s les coses amb calma, que s’aproxima a les dues hores i mitja de cançons i pensaments en veu alta. Certa litúrgia en l’aire, amb silencis respectuosos i absència de mòbils en alt, raríssim en un concert actual. En canvi, Serrat no va estar especialment circumspecte, sinó que va fer broma amb el seu adeu escènic i fins i tot va recórrer a l’humor negre quan ens va aconsellar que guardéssim les entrades. «En previsió que, pel que pogués passar, no arribéssim al final» (de la gira), va insinuar. «Sempre podran dir: ‘jo vaig veure com va caure’».

Les mirades cap enrere van seguir amb ‘Cançó de bressol’, l’homenatge a la seva mare, l’aragonesa, de Belchite, Ángeles Teresa, i amb ‘El carrusel del Furo’, una altra picada d’ullet familiar, aquesta en honor al seu avi matern, Manuel, assassinat el 1938. Personatges molt reals, en contrast amb d’altres, sorgits de la ment del seu autor, a qui va voler donar les gràcies. «No són de veritat ni de mentida, sinó fantasies o gotes de realitat, o potser al revés». Va al·ludir aquí a ‘La mujer que yo quiero’ (que no va cantar) per recordar que, en realitat, «no es banyava en aigua beneita, sinó en gintònic».

Més temes en català

Més clàssics de clàssics: Romance de Curro ‘El Palmo’, peça banyada en l’imaginari de la ‘copla’, i la sarcàstica ‘Señora’. El pes principal de les cançons en català va marcar la diferència amb altres concerts de la gira, i aquí hi va haver altres peces com ‘Seria fantàstic’ i la llunyana ‘Me’n vaig a peu’, tema en què un Serrat a la vintena transmetia la seva decisió d’emprendre el seu camí per costerut que fos. I ‘La tieta’, mostra del seu primerenc do pel retratisme alhora tendre i hiperrealista.

Amb ell, una banda de set músics amb sengles mestres a cada flanc, als teclats, Ricard Miralles i Josep Mas ‘Kitflus’. Còmplices estrets, com ho van ser altres que va voler recordar, com els desapareguts Josep Maria Bardagí, Juan Carlos Calderón i Francesc Burrull. Més humor sibil·lí: «He treballat amb molta gent, ¡fins i tot amb arranjadors vius!». Com Joan-Albert Amargós, va afegir abans d’emprendre el tema ‘Algo personal’. I entre els seus molts col·laboradors, veus com Noa, amb qui va compartir ‘Es caprichoso el azar’ i ‘Tú y yo’.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Serrat disposa de clàssics per nodrir diversos concerts (a la gira maneja un repertori d’uns 70 temes), i en els compassos avançats de la nit es van anar manifestant els gestos cap a Miguel Hernández (‘Para la libertad’) i Antonio Machado ('Cantares’), el sempre pletòric ‘Mediterráneo’ i les juvenils ‘Paraules d’amor’. No sense abans remarcar que aquesta no era una nit de penes ni plors a cavall de ‘Fiesta’, amb el seu missatge de celebració per sobre de les distàncies socials i ideològiques, deixant una estela profitosa en la nit de Peralada.