‘Malalts del cel’, abduïts per la màgia de Sisa en el Grec

L’escenari del Teatre Grec va lluir com un envelat de festa major, amb les garlandes de bombetes de coloraines i algun detall marcià (concepció d’Ignasi Duarte), i la parada de músics dirigits per Gregori Ferrer, pianista-acordionista que va assumir amb encert la delicada missió de llegir l’ànima sonora de l’àlbum i fer-la reviure. El carrusel de cançons, que va obrir Roger Mas retrocedint amb sobri pols fins a l’«Arcàdia somniada» del tema titular, proposava cert desafiament a l’audiència perquè es tractava d’un repertori poc popular, però allà hi havia material d’altura per redescobrir, des d’aquest ‘Tanca la porta’, abjurant de «la nostàlgia i l’enyor», ben perfilat per Maria Rodés, fins a una commovedora ‘Cançó de capvespre’ que semblava feta expressament per a la veu que li va donar nova vida, Marina Rossell. Desfilada d’intèrprets àgil, sense parlaments.

Anys que són àngels

Així vam recórrer a gust les maneres i girs anímics que proposava l’àlbum, a través d’aquest pasdoble una mica sinistre anomenat ‘Tramoia virtual’, d’ombres realçades per David Carabén, el somni del retir daurat simbolitzat per una deliciosa ‘Hipopotàmia’, en les veus del duo Tronco, o aquesta espècie de haiku anomenat ‘La llum’, que va invocar Julio Bustamante. Esplèndides veus femenines, les de Tarta Relena, passant del cor ie-ie de Quimi Portet a ‘Duchamp’ a les harmonies psicodèliques de ‘Llops udulant’; Queralt Lahoz, elevant ‘Alarí alaró’ i esperant filosòficament «un senyal que ho expliqui tot», i Maria Arnal en l’‘abolerada’ i una mica ‘jazzie’ ‘El nen’. El sempre admirable Joan Garriga no va tenir la seva millor nit, tot s’ha de dir, i va manejar una veu esquerdada, castigada per excessos recents. I Arnal va posar la cirereta, amb Guillem Gisbert (Manel), estirant el ‘loop’ vocal d’‘Els anys’, paraules que, repetides, es van transformar en «àngels» en una seqüència de tràngol sensorial que va recordar la simpatia de Sisa per les avantguardes històriques.

Un bis que va ser una festa

Hi va haver bis, i d’alta graduació. Quim Carandell, cantant de La Ludwig Band, que prèviament havia entonat, una mica a la manera de Sisa, ‘La ratlla de l’horitzó’, va reaparèixer amb tot el seu grup per imprimir un tema antic, ‘Coristes i numismàtics’, el caràcter que no va tenir la gravació original de 1979 (qüestionada pel mateix autor). Crits de «Jaume, Jaume» a les grades. ¿Havia acudit al Grec, finalment, l’homenatjat, malgrat que feia setmanes que assegurava als seus amics que no pensava comparèixer-hi?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Quimi Portet, guitarra elèctrica al rest, va posar en marxa ‘La primera comunió’ amb tots els implicats en escena, elevant el to rocker, i a mig trajecte va aparèixer Sisa amb aire dubitatiu, vigilant. Es va fer el silenci, va recitar ell les últimes estrofes («Ves vianant, en so de pau...») i va tornar a esclatar la tornada amb tot el seu feliç surrealisme («hem de fer / la primera comunió / al balcó / disfressades de cavall»: ¿ús del femení genèric ‘avant la lettre’ o llicència poètica?), amb un Sisa desencadenat, ballant i cargolant-se, acompanyat per músics que, majoritàriament, no havien nascut quan la cançó va veure la llum, el 1976. I de sobte, tots vam tornar a tenir 12 anys.