Rayden: «La meva inspiració és viure»

Rayden és el nom artístic de David Martínez Álvarez, un artista polifacètic que estarà tot l’estiu de gira pel seu 20è aniversari. L’artista, que aquest any ha participat al Benidorm Fest amb la cançó ‘Calle de la llorería’, és un referent del rap, gènere que fusiona amb altres estils per transmetre els seus missatges a un públic més ampli. Ha col·laborat amb nombrosos artistes i compagina la música amb l’escriptura.

–¿Com defineix l’espectacle amb què està fent gira?

–Podran disfrutar d’un dels concerts de la gira ‘20è aniversari’. Per a la gira hem triat cançons que volem compartir amb el públic, perquè crec que estic vivint el moment més dolç personalment, professionalment i amb la banda. Tinc moltes ganes d’actuar a Toro i, sobretot, d’intentar animar, alegrar i donar un respir a Zamora, perquè, per desgràcia, passa un moment difícil pels incendis. Em dedico a una professió que és molt bonica, que serveix de punt de trobada i que pot animar les persones.

–El concert s’emmarca en la gira ‘20è aniversari’, ¿què sent quan mira enrere?

–El que sento és que tot passa molt ràpid i que el temps no pregunta. Ja han passat 20 anys des que vaig començar a escriure cançons, tot i que dedicant-me només a la música fa vuit o nou anys.

–Tot i que Rayden és un referent del rap, ¿la fusió amb altres gèneres li ha permès acostar la seva música a un públic més ampli i variat?

–Totalment. No era una cosa que buscava, però era inevitable. M’agrada fer col·laboracions impossibles que, a priori, la gent pot pensar que no tenen cabuda, però que quan les escolten tenen tot el sentit del món. Quan el públic veu algú tan desenfadat i, en el millor sentit, amb aquest punt de perdre el respecte a la música i de crear una cosa nova, el premia. El públic premia la veritat i, com quan vas a un festival i vols veure els teus artistes i grups favorits, les col·laboracions serveixen per crear portes i finestres i per escoltar un discurs i un fons d’armari.

–Ha col·laborat amb nombrosos artistes, ¿què li aporten aquestes col·laboracions personalment i professionalment?

–Sempre comparo aquestes col·laboracions a una relació. Deixen un pòsit i quan se’n van et treuen alguna cosa, però tu també t’emportes alguna cosa d’aquella relació. Quan col·labores amb gent tan gran i tan humil aprens molt. He après que si començo a estar en aquest punt cal tractar-ho amb normalitat i amb naturalitat. Col·laborar altres artistes també m’ajuda a ampliar el meu espectre musical i, tot i que mai he tingut gaires prejudicis, també m’ha servit per treure-me’n alguns de relacionats amb la música. Vull que la música creixi, s’escolti i s’hi pugui jugar.

–¿A més de cantant i compositor també escriu, ¿en quina faceta se sent més còmode, o totes són complementàries?

–On em trobo més còmode és a l’escenari. Quan trepitjo un escenari, tot i que sigui durant les proves de so, respiro tranquil i és com un far. M’agradaria preguntar a companys i companyes de professió si els passa el mateix, perquè jo tinc com un sentiment de pertinença amb l’escenari que no sé si l’altra gent té. No obstant, ara estic escrivint una novel·la i, per primera vegada, sento que tinc vocació.

–¿Quan escriu cançons no sent aquesta mateixa vocació?

–En la música vaig començar a escriure cançons obligat, perquè els meus amics volien muntar un grup i jo vaig anar-hi darrere. En el cas de la novel·la, per primera vegada, sento que tinc vocació.

–¿Quines són les seves fonts d’inspiració?

–Si dic la vida sona molt pompós, però crec que la millor font d’inspiració és viure. Només hi ha una cosa en què no hi ha musicalitat, la mort. Mostrar-se viu permet que tot es mogui i que creixin nous fils per poder estirar.

Notícies relacionades

Penguin Random House viatja al futur amb un ‘hub’ logístic robotitzat capaç de gestionar 40 milions de llibres a l’any

La revolució del ‘barre’ aterra al Vallès Occidental

–Assegura que se sent còmode a l’escenari, ¿els dos últims anys, per la pandèmia, ha enyorat aquesta sensació?

–Més que per la meva banda, per l’equip tècnic. Com que també em dedico a l’escriptura i publico discos tinc altres fonts d’ingressos i no visc al dia. Tot i això, els treballadors que es dediquen a la música en viu o a la fotografia en directe ho han passat malament i s’han perdut molts professionals. Ara a molts festivals tenen dèficit de mà d’obra.