El CCCB dissecciona el cervell, el productor cultural més gran de la història

La proposta té una ambició molt forta i fascinant. Especialment en aquests moments de grans transformacions i avenços en neurociència o biotecnologia. El cervell crea el que molts anomenen ‘ment’ (i els creients, ‘ànima’), on se situen les emocions, la consciència i els somnis. Va fins i tot més enllà: les investigacions de la intel·ligència artificial i la robòtica ens estan portant al somni de poder connectar el nostre cervell a les xarxes per fer l’últim salt, per ara, en l’evolució humana. I, això, planteja uns quants debats ètics. I un pas més enllà: ¿Hi ha una biosfera intel·ligent? ¿Pot la intel·ligència artificial adquirir autonomia respecte a la humanitat? ¿Pot existir un ordinador que, com HAL, tingui sentiments?

Prop de 300 peces exposades, una vintena d’artistes contemporanis i més de 20 cessions en préstec de col·leccions històriques, s’alien no tant amb l’objectiu d’explicar, que també, sinó per sembrar interrogants que, naturalment, no tenen encara una resposta concreta.

A les sales, s’hi podrà trobar plaques de Petri histològiques de Santiago Ramón i Cajal, un dels sants patrons d’aquesta exposició pel seu descobriment (a Barcelona) de la neurona de què la massa cerebral constituïa una intricada xarxa. «És una vergonya –sosté Ricard Solé– la poca cura amb què Espanya ha mantingut el llegat de la seva figura monumental que encara avui continua vigent. A Londres, la casa de Darwin és un museu, mentre que aquí el seu domicili, avui, és la seu d’apartaments turístics».

Cervells danyats

Els danys cerebrals van donar una primera pista que era el cervell el que regia els nostres sentits. I en això hi ha, lluny de la pel·lícula de Hollywood, el documental que il·lustra el famós ‘despertar’ dels pacients amb encefalitis letàrgica –en permanent estat de semiinconsciència- que es va produir quan el neuròleg Oliver Sacks els va injectar un medicament per tractar el parkinson.  Impressionant és també la sèrie d’autoretrats que va fer el pintor William Uthermohler a partir del 1995 fins a la seva mort el 2007, després de ser diagnosticat d’Alzheimer. El fragment de la pel·lícula ‘Más allá del espejo’, en què el seu director, Joaquim Jordà, explica com vivia la seva agnòsia, és a dir, la incapacitat per identificar un objecte a través dels sentits. O la molt commovedora escena en què un malalt de parkinson és capaç d’expressar i controlar les seves paraules i moviments amb la medicació i, com de manera gairebé automàtica, torna els seus moviments paroxístics, quan l’hi retiren.

Algunes preguntes interpel·len el visitant. ¿Hi ha diferències entre el cervell de l’home i el de la dona? La resposta és naturalment –més enllà de la seva mida, que no és significatiu– que no. Forma part d’aquestes conclusions pseudocientífiques que van portar a Cesare Lombroso a separar els malfactors per les seves característiques cranials o els nuls resultats que va proporcionar l’anàlisi del cervell d’Einstein, que va ser sostret per un deixeble i avui es conserva a la Universitat de Kansas. També s’exhibeixen les fitxes perforades amb què Ada Lovelace, única filla legítima de Lord Byron, va construir una màquina que intentava emular el cervell i avui és un ancestre de l’ordinador.

Cap al futur, les possibilitats es disparen. Mantenir un cervell separat del cos és una imatge que ha alimentat repetidament la ciència-ficció, més jocosament a ‘Futurama’ o en una pel·lícula de sèrie B, com la que es mostra. Però n’hi ha més: ¿es pot traslladar la ment a una màquina? O com passa a ‘Matrix’, afegir al nostre cervells xips concrets que ens proporcionin una capacitat de coneixement automàtica.

No tot el que percep el cervell s’ajusta a la realitat i això el visitant pot testar-ho directament amb una sèrie d’il·lusions òptiques i un experiment inquietant en què es pot percebre com a pròpia una mà de goma si es creen unes condicions concretes. És un fenomen semblant al d’aquells que senten dolor en un membre amputat i, per tant, fantasma.

Més enllà del cervell humà, hi ha les intel·ligències alternatives. ¿Sabíeu que el pop és en si mateix tot cervell, amb terminals a les potes? «És una intel·ligència molt sofisticada que no té res a veure amb el funcionament del nostre cervell, i malgrat això té una capacitat sorprenent de resoldre problemes. Per desgràcia, només poden viure uns dos anys, cosa que suposa un malbaratament», comenta amb ironia el comissari.  La ment de certs animals s’amplia més enllà del cervell, és el cas de les aranyes capaces de construir teranyines que els permet construir superfícies fins a 10.000 vegades la d’un sol individu. O els que actuen com una sola ment a l’uníson, com les impactants bandades d’estornells o la formiga a qui el cineasta Werner Herzog, que les admira, va definir com a «neurones amb potes».

Robots i autòmats

I naturalment, no podia faltar a la cita un robot, concretament un Hespian que no és l’última generació en el seu gènere, al qual no falta sentit de l’humor –o no els falta als seus programadors– perquè és capaç de cantar una alegre balada de ‘Somriures i llàgrimes’ o presentar-se com a membre de la família Robinson com ho faria B-9, el robot de la sèrie ‘Perduts en l’espai’.  Sense oblidar els seus antecedents, els autòmats, les màquines que imaginem capaces de jugar als escacs abans que l’ordinador Deep Blue derrotés Garry Kasparov el 1997. El més famós de tots els autòmats va ser el Turco. Al seu interior, com en tants altres autòmats, s’hi amagaven jugadors reals. A l’expo es pot llegir: «El Turco era un màquina oculta dins d’un humà que simulava ser una màquina que simulava ser un humà».

Notícies relacionades

Clàssics de la literatura

Cuina, ansietat i els retrets de Pedroche

Robòtics són també els braços capaços de fer un retrat de l’individu que es mantingui en total quietud davant d’ells. ¿És això art? Potser no, però la resposta és més difícil d’establir a la instal·lació que Joan Fontcuberta i Pilar Rosado han fet a l’alimentar un algoritme amb imatges pictòriques del Museu del Prado, que crea al seu torn altres quadros que converteixen el sistema en un «falsificador i un expert en art», segons defineix Pilar Rosado.  Són els artistes, però, els que decideixen quina de les infinites imatges creades així seran objecte d’exposició.

Són tantes i tan variades les implicacions i interrogants del temes que els debats i conferències d’experts com Núria Sebastián, Helena Matute, Andy Clark intentaran aproximar-se, entre d’altres, a preguntes essencials com si és el llenguatge el que ens fa humans o bé si hi ha un biaix en algoritmes en la nostra intel·ligència. Home i màquina, no tan llunyans.