Les dones productores alimenten el boom del nou cine espanyol

No és un fet casual i té a veure amb l’avenç dels temps. Fins fa poc la producció espanyola era un terreny predominantment masculí acaparat pels homes que, majoritàriament feien pel·lícules dirigides per homes. Ara, el tàndem productora/directora resulta imbatible. La majoria té una llarga experiència a la seva esquena, però és ara quan la seva figura comença a visibilitzar-se. Moltes s’han independitzat i han creat les seves pròpies empreses que lideren i a través de les quals escullen amb mim els seus projectes. Així, darrere d’‘Alcarràs’ està María Zamora, darrere de ‘Cinco lobitos’, Marisa Fernández Armenteros, Nahikari Ipiña i Sandra Hermida, i darrere de ‘Las niñas’, Valérie Delpierre. 

«La imatge del productor fins al moment s’identificava amb la de l’‘old Hollywood’, amb el whisky i el puro a la mà tancant tractes, però el cert és que darrere d’això s’amaga un punt important: que els diners i el poder s’associen a l’home, i això continua present en l’imaginari col·lectiu. Hi ha alguna cosa en el subconscient de tota una generació que encara perviu i, tot i que estiguin canviant les coses, queda molt camí per recórrer», diu María del Puy Alvarado que, al capdavant de Malvalanda, va aconseguir una nominació als Oscars pel curtmetratge de Rodrigo Sorogoyen, ‘Madre’. 

Ara, són elles, les productores, les que s’han encarregat de canviar el model. Tenen pocs referents, així que han construït des de zero les seves pròpies dinàmiques i interseccions, sempre des del respecte i la sororitat. Aquesta bona sintonia és real i es tradueix en agermanaments entre elles a l’hora de tirar endavant projectes, com en el cas de ‘Cinco lobitos’, i generen una xarxa de connexions molt interessant. «Jo crec que hi ha moltes dones que tenim una clara voluntat d’explicar històries que ens repercuteixen de forma directa, hi ha una voluntat de reivindicació i d’empoderament de grup. Ho tinc claríssim. I si em preguntes qui són els meus referents, sens dubte les meves companyes de generació, amb qui tinc línia directa, ens acompanyem, ens aconsellem, tenim una sensibilitat semblant a l’hora d’acostar-nos a les pel·lícules», diu Leire Apellaniz, al capdavant de ‘Señor y Señora’, juntament amb Aritz Moreno, amb qui va produir ‘Ventajas de viajar en tren’ i ‘Apellaniz y de Sosa’, amb Ion de Sosa, darrere d’una de les grans revelacions de l’any, ‘Espíritu Sagrado’, de Chema García Ibarra.

Autoria, però sense gran pressupost

Reconeix que, tirar endavant aquestes pel·lícules en l’ecosistema nacional, no resulta gens fàcil. «Jo visc en la precarietat, en la lluita, perquè el que faig és molt difícil d’aixecar, perquè estic defensant veus molt particulars que es mouen en un lloc molt estrany i, a Espanya no hi ha aquest perfil: d’autor, però amb un pressupost gran. Pots ser independent sense ambició comercial i fer pel·lis experimentals, però si vols fer pel·lícules independents de més de dos milions d’euros, com la major part del cine europeu, és a dir, els Lanthimos o els Östlund de torn, per exemple, tens un problema», explica Leire. 

El perfil del nou model de dona productora no és només financer, sinó sobre tot creatiu, és a dir, que s’encarreguen d’acompanyar des del principi les directores o directors per vetllar per les necessitats de cada projecte. Sandra Hermida sap el que és liderar des de dins ficcions més grans i petites, de l’esmentada ‘Cinc lobitos’ a la sèrie ‘El inocente’, d’Oriol Paulo, de ‘Distancia de rescate’, de Claudia Llosa a les pel·lícules de J. A. Bayona juntament amb Belén Atienza. Està a punt d’estrenar l’adaptació de ‘Lectura fácil’, la novel·la de Cristina Morales de la qual Anna R. Costa ha fet una sèrie i ‘Rainbow’, de Paco León. «En realitat això és com la criança, tots són els meus fills i cada projecte té les seves dificultats i requeriments», explica Hermida des de l’Argentina, on s’ultima ‘La sociedad de la nieve’. «L’important és envoltar-te de la gent adequada i, en aquest sentit, a Espanya som una potència perquè tenim uns equips tècnics meravellosos que uneixen qualitat i calidesa que ho fan tot molt més fàcil».

Una cosa semblant li ocorre a Nahikari Ipiña, al capdavant de Sayaka, productora que va muntar amb els seus companys de promoció, Nacho Vigalondo, Borja Cobeaga, Koldo Serra i Borja Crespo. Va començar fent curts i va arribar a liderar la producció internacional ‘Colossal’, amb Anne Hathaway. Des que va començar s’ha anat adaptant a totes les crisis que han fet trontollar el sector al llarg dels últims anys. «La majoria, des dels nostres inicis, hem hagut d’anar esquivant les dificultats, els canvis de paradigma, així que hem buscat altres maneres de produir diferents a les que havien sigut les tradicionals», explica Ipiña. 

Valérie Delpierre es troba sumida en l’inici de rodatge de ‘20.000 especies de abejas’, el debut d’una altra nova directora, Estibaliz Urresola, que ja havia despuntat en el curtmetratge (‘Cuerdas’ va ser en el passat Festival de Cannes), i espera l’estrena de ‘La maternal’, la segona pel·lícula de Pilar Palomero després de l’èxit de ‘Las niñas’. «Que una productora produeixi una directora pot ser un fet casual o puntual, però si veus les pel·lícules que han donat la sorpresa, és un tàndem que es repeteix. No és una cosa casual, és fruit d’una voluntat. En el meu cas, elles em convencen per majoria». «Més enllà del gènere (femení), es tracta de les temàtiques que aborden, de les històries que volen explicar, de les seves propostes i d’una sensibilitat més pròxima a la meva que fa que em vulgui llançar amb elles», explica Marisa Fernández Armenteros, que des de l’acabada de crear Buenpinta és una de les artífex darrere de’El agente topo’, de Maite Alberdi, que va aconseguir una nominació als Oscars.  

Les polítiques de les ajudes i les quotes també han sigut determinants. Ara resulta normal trobar dones com a caps de departaments com fotografia, muntatge o so, fins i tot efectes especials, territoris que fins fa molt poc eren tradicionalment liderats pels homes. «Les quotes, els punts, han facilitat la visibilitat, l’oportunitat i la demostració que hi havia professionals que podien fer-ho igual de bé o millor que els homes. Han servit per assentar i consolidar una normalitat que encara no existeix», continua Fernández Armenteros, que en aquests moments treballa amb Isabel Coixet en la seva pròxima pel·lícula. 

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

María Zamora, que aquest any va aixecar l’Os d’Or amb Carla Simón per ‘Alcarràs’, reconeix que al principi de la seva carrera pràcticament no li arribaven projectes de dones. Així que va anar ella a buscar-les. «Va ser com una presa de consciència activa. Em vaig adonar que estava envoltada de dones molt creatives, així que vaig començar amb elles. Després em vaig acostar a les escoles, als laboratoris, als tallers, a CIMA, i allà estaven, esperant per fer el salt, perquè els donessin una oportunitat», explica Zamora, que ha acompanyat cineastes com Natalia Mateo, Beatriz Sanchís, Nely Reguera, Clara Roquet o Liliana Torres. 

¿On és el teu cap?

Moltes al principi no les van prendre seriosament. «¿On és el teu cap?», li deien a María del Puy quan calia tancar algun tracte. «Era una tortura, perquè havies d’estar tota l’estona legitimant-te, una cosa que no fan els nostres companys. Però com que és una cosa que passa també en la vida en general, no tens més opcions que tirar endavant. El que sí que vaig fer va ser envoltar-me de gent que no estigués amb rialletes i xorradetes tota l’estona per crear confrontació», explica Zamora. «Els nous productors homes (esmenta Manu Calvo, Álex Lafuente o To Folguera) també han canviat, ja no has d’estar demostrant res, la relació és horitzontal. No sé si la nostra generació ha tingut un sostre de vidre, però el que sí que tinc clar és que espero que les pròximes el trenquin per complet», culmina Fernández Armenteros.