Beyoncé es reinventa com a disco-diva d’avantguarda a ‘Renaissance’

Beyoncé surt de la foscor amb un àlbum embriagador, que mareja, amb el seu punt de caos i de celebració frenètica: ¿un altre previsible, estereotipat, suposadament alliberador disc postpandèmic? ‘Renaissance’ juga amb aquest clixé d’obra envasada per menjar-nos a dentades la pista de ball, però ofereix molt més que escapisme, tot i que per disfrutar-lo amb els seus milers de matisos, capes de so, ‘samples’ i girs sibil·lins convingui repetir l’escolta més d’una vegada per superar l’atordiment inicial.

A diferència del ‘modus operandi’ dels seus dos anteriors discos –els lapidaris ‘Beyoncé’ (2013) i ‘Lemonade’ (2016) que van refrescar radicalment el seu discurs quan semblava anar de mal borràs–, aquest no veu la llum agafant els seus fans per sorpresa, sinó previ anunci i després de l’infantament del primer ‘single’, ‘Break my soul’, que fa una setmana ens va desconcertar amb el seu ‘revival’ del so house disco-diva dels 90. No és el tema més atrevit de l’àlbum, que des de la seva arrencada amb ‘I’m that girl’ ens prepara per a 62 minuts de sotracs amb el seu aliatge de dolça sensualitat vocal i ‘beats’ secs. 

Vampiritzant la història

‘Renaissance’ desprèn formes d’enciclopèdia de la música de ball contemporània amb la seva manera de combinar la insinuació sedosa a l’estil Diana Ross (‘Plastic off the sofa’) i la rítmica llunàtica sincopada de la mà de Skrillex (‘Energy’, duet amb el jamaicà Beam). Obra d’extrems, mutant, d’orgullós fons afroamericà i desencadenada a l’hora de mostrar les seves influències: passegen per aquí Grace Jones (el tòxic tiberi percussor de ‘Move’) i Nile Rodgers (‘Cuff it’, sobre libidinosos vestigis ‘funky’), i un ‘sample’ de ‘I feel love’, de Donna Summer (i Giorgio Moroder) mana en el trajecte de ‘Summer renaissance’, el lisèrgic tema de tancament. 

Però amb tot això Beyoncé construeix un artefacte nou i lluent, que no deixa marge ni temps per a la complaença, si bé podríem atribuir-li un predomini de la freda enginyeria d’estudi, aclaparadora, sobre l’emoció. Aquesta s’insinua en aquest altiu ‘Alien superstar’, el tema en què han intervingut més compositors (24), i que inclou una picada d’ullet al frasejat d’’I’m too sexi’, de Right Said Fred. Però Beyoncé no sembla estar aquí tant per commoure com per enlluernar i fer un pas al capdavant en la construcció d’un pop ballable del futur des de les ruïnes del passat: aquí hi ha l’encreuament de veus gòspel i rapejats sobre un ritme sufocant a ‘Church girl’. 

És possible que Renaissance s’excedeixi, des del títol, en les seves pretensions de reinvenció, tant de Beyoncé com del cànon dance però ofereix una producció embriagadora amb què delectar-nos esmicolant les seves pistes i claus. Obra que, pel que sembla, és només un nou començament: la cantant s’hi ha referit com el primer acte d’una trilogia. Jordi Bianciotto.

Altres discos de la setmana

L’última gravació del trio amb el seu baixista històric, el malaguanyat Dusty Hill, ens refresca la memòria sobre la seva química interna. Àlbum gravat en directe sense públic, en un vell saló, per al documental de Netflix ‘That little ol’ band fron Texas’, ofereix recreacions del seu catàleg en versions cruixents, sense embellidors (ni sintetitzadors). Després de 10 anys sense material nou es podia esperar una cosa diferent, però val la pena constatar la perenne ferocitat aquests cavallers de 70 anys. J. B.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La mort del guitarrista Dallas Good al febrer atorga a l’onzè elapé de The Sadies una pàtina de manifest pòstum que, tot i que no es correspon amb la realitat (la gravació estava ultimada quan va sobrevenir la tragèdia), encaixa amb la naturalesa d’un disc que viatja del delicat folk-rock d’‘All the good’ al furiós garatge-punk de ‘Better yet’ exhibint totes les facetes i virtuts que han fet de la banda canadenca un puntal del so Americana de les últimes dècades. Rafael Tapounet  

El jove raper barceloní presenta nova ‘mixtape’ en la qual l’afrobeat és un recurs nou i encertat. Un altre terreny fèrtil per a Leïti Sene, que acaba d’estrenar paternitat. El desenvolupament de l’EP (format per set temes) mostra una de les coses que el defineixen millor més enllà de la seva particular manera de fusionar-ho tot: la construcció de música a través de la col·laboració. Des de productors a altres cantants, com la cridanera unió amb el raper argentí Trueno. Les cançons de Leïti Sene, suggerent narrador d’escenes, són sempre reconeixibles. Ignasi Fortuny