Iron Maiden conquista l’Estadi Olímpic com a rei del metal

Marea de samarretes negres ocupant la pista, i atenció al vell ritual: els fans ja saben que, quan sona enllaunat ‘Doctor doctor’, d’UFO, s’ha d’aguantar la respiració i preparar-se per rebre ses majestats. Aquí estava Steve Harris, bastant més que el baixista de la banda, preparat per cantar per dins totes les estrofes, apuntalant el tema ‘Senjutsu’, que dona títol a l’últim àlbum, amb els seus vuit minuts de sotragueig i la seva tornada marcial. Bruce Dickinson, lluint veuassa i gestos abracadabrants, i entregant-se a l’esgrima amb la mascota del grup, Eddie, vestit de samurai. Com a fons, una mena de Poble Espanyol a la japonesa, amb un temple i dues altes pagodes.

Salutacions a la família

Quan aquesta gira va arrencar, el 2018, el guió era panoràmic, però l’edició de ‘Senjutsu’ el va alterar injectant tres temes nous, amuntegats tots en l’arrencada: hi van ser ‘Stratego’ i ‘The writing on the wall’, desenvolupant el trot secular maidenià amb generositat. Introducció acústica d’Adrian Smith en aquest últim tema, en què Dickinson va prendre la paraula per dir un breu «¡Hola, Catalunya!» i unes riallades macabres a tall de celebració. Després va ampliar el discurs sospirant per haver tornat a Barcelona després d’aquests «tres anys bojos i fotuts» i saludant els ‘supporters’: «Sou la família Maiden».

Que la banda opti per l’antologia no vol dir que el seu fos un d’aquests concerts en què gairebé tots els temes surten dels seus primers àlbums. Iron Maiden té consciència del conjunt de la seva obra, i tan aviat viatja a una peça dels vuitanta com ‘Revelations’ com acudeix a un tema d’entretemps, ‘Blood brothers’, associat a la reunió de 1999, o incorpora un parell de peces dels anys 90, quan el cantant era Blaze Bayley. Místic ‘Sign of the cross’, amb Dickinson embolicat en una capa, una creu clavada a l’escenari i flamarades ben altes per advertir les ànimes impies. Cors litúrgics dignes dels monjos del monestir de Silos i un desenvolupament de metal filoprogressiu obert als solos de Smith, Dave Murray i Janick Gers.

Por de la foscor

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En aquest punt, l’attrezzo japonès ja s’havia volatitzat i ocupat el seu lloc un teló de gòtics vitralls catedralicis. Maiden, viatjant al fons de la seva ànima amb la vella fita ‘Flight of the icarus’ (l’àlbum ‘Piece of mind’, de 1983, va ser el més citat, amb tres temes, tants com ‘Senjutsu’), amb un home-ocell dalt de tot i Dickinson convertit en un llançaflames errant. Mitologia ‘in crescendo’ amb aquest tòtem anomenat ‘Fear of the dark’, de quan Iron Maiden combatia l’onada grunge amb doble ració de pompa i circumstància (cap a 1992), i a partir d’aquí, un no parar de números de llegenda, incloent la invocació al satànic 666 de ‘The number of the beast’, camí del seminal ‘Iron Maiden’, amb el maligne entrant en escena en forma de lletgíssima figura cornuda.

Iron Maiden va optar així per un muntatge regat sense complexos per gags escenogràfics, additius agraïts quan es tracta d’un concert d’estadi, si bé la munició gruixuda la van posar les cançons, i aquí hi va haver, en els bisos, ‘The trooper’ i ‘Run to the hills’, i l’‘Aces high’ amb el seu discurs de Churchill. L’última traca d’un concert que va tenir una mica de recompensa per als fans històrics del grup que, quan els ‘heavies’ eren una fosca tribu urbana, el van rebre al vell Palau d’Esports, fa 40 anys.