Crònica d’òpera

‘Hadrian’, de Rufus Wainwright, no encén la flama del desig a Peralada

La profunda i ambiciosa òpera del famós cantautor pop dedicada a l’emperador romà i el seu amant Antínous va deixar fred el públic empordanès, que va desertar de forma nombrosa en l’entreacte.

Des del seu enlluernador debut el 1998 amb el disc homònim en què desplegava la seva càlida i sumptuosa idea del pop-folk, tènuement excèntric i desbordant de ganxos melòdics, Rufus Wainwright ja va donar a entendre la seva il·limitada visió artística més enllà de la cotilla de la música lleugera. Entregat a la màgia dels musicals de Broadway des que, de nen, va veure ‘Annie’ i altres joies del gènere en companyia del seu pare, el cantautor Loudon Wainwright III, l’artista assegura que escoltar el ‘Rèquiem’ de Verdi als 13 anys li va fer «estimar per sempre» l’òpera. No és estrany, per tant, que Wainwright, entre disc i disc de pop, hagi viatjat, il·lusionat, al món de la lírica: posant música als sonets de Shakespeare per celebrar el 400è aniversari del seu naixement i component dues òperes, ‘Prima donna’, inspirada en la figura de Maria Callas; i aquesta ‘Hadrian’, acostament a l’emperador Adrià i el seu preferit Antínous, estrenada a Toronto el 2018 i que divendres va presentar al festival de Peralada després d’haver visitat aquesta mateixa setmana el Teatro Real de Madrid.

Inspirada en l’obra de Marguerite Yourcenar ‘Memòries d’Adrià’, lectura que va impressionar el jove Wainwright, ‘Hadrian’ se centra en l’últim dia de l’emperador d’origen hispà, quan, devastat per l’amor i el buit, recorda Antínous, el bonic adolescent que li va conquistar el cor abans de morir en estranyes circumstàncies. A Peralada, com al Real, es va poder veure una versió semiescènica realitzada per Jörn Weisbrodt, marit del compositor, en què la història d’amor entre Adrià i Antínous –i les intrigues palatines i politicoreligioses que l’envolten– és remarcada, més aviat sobreremarcada, per una infinita successió de fotografies de Robert Mapplethorpe projectades sobre l’escenari, dotant al conjunt d’una explícita càrrega eròtica a base d’apol·línies musculatures masculines i membres virils. El recurs escènic, de tan reiterat i obvi, va acabar destorbant la comprensió del relat.

Notícies relacionades

Si al Real, ‘Hadrian’ va enamorar el públic, d’acord amb les bones crítiques escrites i les ovacions recollides, no va ser el cas de Peralada, ja que en l’entreacte, part de l’audiència, potser allunyada en esperit de la seva agosarada proposta temàtica i escènica, va decidir desertar i deixar semibuit el pati de butaques. No va ajudar l’hora (l’actuació va començar cap a les 22.30) ni la durada, superior a les tres hores, però la immerescuda estampida va apagar la flama del desig homosexual entre Adrià i Antínous, deixant la nit una mica trista, desangelada.

En el terreny musical, Wanwright va demostrar que el seu idil·li amb la lírica no és el caprici d’un vanitós, sinó el treball conscienciós d’un compositor en tota regla. ‘Hadrian’ evoca el millor de la tradició operística dels segles XIX i XX (de Verdi a Bernstein, de Puccini a Janáček), i sent un treball amb alts i baixos, segurament a causa de la seva ambició d’obra més gran que la vida, va deixar darrere seu una estela de profunditat disfrutable, amb un notable elenc encapçalat per Thomas Hampson (poderós Hadrian), Santiago Ballerini (intens Antínous) i Vanessa Goikoetxea (magnífica Sabina). Els que es van quedar fins al final van regalar la seva merescuda ovació als artistes i, per descomptat, a Rufus Wainwright, que va pujar a l’escenari amb Weisbrodt, per expressar el seu agraïment amb les mateixes sabates vermelles –o semblants– que havia portat fa pocs mesos al Palau de la Música en el seu homenatge al musical ‘Annie’.

Temes:

Rufus Wainwright Homosexuals Òpera Festival de Peralada

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo