‘Watertown’, quan Frank Sinatra va ser un perdedor

Quan semblava que ‘l’home’ havia assolit el seu cim, arriba una nova fita», anunciava una falca publicitària de ràdio de l’època. Però el que va arribar va ser un fracàs comercial sense precedents a la carrera de Sinatra. De les 450.000 còpies que es van fabricar només se’n van despatxar 35.000. Un any després, Sinatra va anunciar que es retirava del món de l’espectacle. Va tornar el 1973 amb magnificència, però, d’aquelles cançons, no en va voler saber mai res més. Ni ell, ni la seva discogràfica, ni el seu públic. ‘Watertown’ va quedar com un pas en fals, gairebé un accident a la seva carrera. El disc amb què Frank Sinatra va voler agafar el tren de la modernitat i va fracassar. I amb tot, ‘Watertown’, que explica la història més trista mai cantada per Sinatra, sona avui més contemporani que molts dels seus discos més aclamats i ha adquirit la categoria d’àlbum de culte. 

Història d’un abandonament

La nova edició de ‘Watertown’, remesclat i remasteritzat a partir de les gravacions originals, conté algunes preses alternatives i poc més. El que era important era tot al disc del 1970. En cançons que semblen cartes que mai arribaran a la seva destinatària, el protagonista revela a poc a poc la història. Passa a Watertown, una ciutat petita que podria ser qualsevol i on, com diu la lletra de la cançó que dona títol al disc, mai passa res i «el crim perfecte consisteix a matar el temps». El protagonista explica que ella, Elizabeth, li va dir adeu sense llàgrimes, sense crits, en una cafeteria. Que en els dies bons aconsegueix oblidar que ella ja no hi és, però que llavors, sense mala fe, algun veí l’hi recorda. «Necessites companyia», li diuen.

Explica a ‘Michael & Peter’, una de les cançons més estremidores de l’àlbum, que el seu fill Michael s’assembla cada dia més a ella. Però també li diu que si hagués sabut el que sap ara –¿una infidelitat?–, l'estimaria igual. «El que va passar, va passar, ho sé tot i podem tornar a començar», canta entre implorador i magnànim a ‘What’s now is now’. Sinatra es perdona i la perdona. Explica a Elizabeth que la troba a faltar. Que intenta entendre-la, que ahir mateix va comprar una petita casa al camp. I que per sobre de tot, espera que torni. Però Elizabeth no torna. L’última cançó, ‘The train’, acaba amb Sinatra a l’estació, buscant-la amb la mirada entre els passatgers que baixen del tren. Un home sol, desorientat, superat per un món que ja no reconeix. És una de les imatges més desoladores del disc. I probablement, de tota la discografia de Sinatra. 

‘Watertown’ narra la història d’un home trencat. Però també és el retrat d’un ordre social que s’enfonsa. El 1970, una dona que abandona els seus fills era una aberració per als Estats Units que havien crescut adorant Sinatra. Una esmena a la totalitat del model de família nord-americana de la postguerra. Probablement era massa fins i tot per al mateix Sinatra, que tot i així, va tenir la valentia de posar-se a la pell d’un personatge que no era el seu i explorar-lo fins a les últimes conseqüències. Malgrat que amb 54 anys ja no era el cantant que va ser, la seva interpretació de l’home senzill i d’ambicions petites és magistral.

Culpa de Frankie Valli

El 1969, The Four Seasons, el grup pop en què cantava Frankie Valli, va publicar el seu disc més estrany, ‘The genuine imitation life gazette’. Un àlbum conceptual de to psicodèlic que feia una sàtira de la societat nord-americana. Valli, admirador i amic de Sinatra, li va proposar gravar una cosa semblant. De fet, Sinatra havia sigut pioner en aquest camp. Alguns dels seus àlbums més aclamats dels anys 50, ‘In the wee small hours’ i ‘Songs for swingin’ lovers’, eren col·leccions de cançons acuradament elegides i ordenades per explorar un estat d’ànim concret. Però el que Valli tenia al cap era una altra cosa, un disc conceptual conforme amb els temps marcats per les audàcies de The Beatles o The Beach Boys. Va proposar a Sinatra que provés amb l’equip que havia compost el disc més agosarat de The Four Seasons, els joves i desconeguts Bob Gaudio i Jake Holmes. I Sinatra hi va accedir. 

El que li van entregar Gaudio i Holmes va ser una maqueta amb deu cançons més una altra de propina dedicada a Billie Holiday, ‘Lady day’, que no formava part de la història de ‘Watertown’. Sinatra, gran admirador de la cantant, va voler gravar-la de tota manera, tot i que va quedar fora de l’àlbum original. La música es va gravar a Nova York i Sinatra li va posar després la veu a Los Angeles, fet que amb prou feines va fer al llarg de la seva carrera. Si alguna cosa odiava Sinatra era gravar sol a l’estudi i amb auriculars. I tot i així, també va acceptar. Entre aquestes deu cançons no n’hi havia cap que olorés a ‘hit’. Els arranjaments d’orquestra, melancòlics, ombrívols i extravagants, eren estranys per a un disc de Sinatra. La portada, amb un dibuix que evoca la melancolia d’aquesta ciutat imaginària, també. El rostre de Sinatra, estampat a la tapa de tots els seus àlbums, no apareixia enlloc. Res en ‘Watertown’ era el que s’esperava d’un disc seu. No va acontentar els seus fans de sempre ni per descomptat va arribar al públic del rock, que estava per a altres coses. I sense voler-ho, el fracàs comercial de ‘Watertown’ és un reflex perfecte de la història que s’explica al seu interior. Un home atrapat en un poble que és el passat, incapaç d’entendre els nous temps, mentre el futur s’allunya. 

¿Sinatra, per Albert Serra?

Notícies relacionades

Mazón i l’efecte Pinotxo

Obsessiva i obsessionant

Les circumstàncies tampoc no van ajudar. El pla era promocionar ‘Watertown’ amb un especial de televisió en què Sinatra cantaria el disc sencer. Però aleshores Sinatra s’havia allunyat de les càmeres –la seva carrera cinematogràfica queia en picat– i el projecte va quedar oblidat. Tot i que potser un dia la història arribi a la gran pantalla. El cineasta Albert Serra és un dels molts admiradors que en les últimes dècades han descobert en ‘Watertown’ el que el públic de Sinatra no va saber o no va poder veure al seu dia.

El director, de qui l’última pel·lículaés ‘Pacifiction’, arriba als cines al setembre, va descobrir el disc fa vint anys. El va captivar pel seu so i per la seva potència evocadora, i va pensar a convertir-lo en una pel·lícula. «La història és molt important, és clar», diu Serra en aquest diari. «Però, a mi, el que em va interessar més van ser les atmosferes. Té atmosferes molt potents. Vaig escriure un guió sencer per al disc, amb escenaris reals. No descarto que algun dia es pugui rodar».