Crítica de teatre

‘Immersive next to normal’, un musical d’una altra dimensió

La nord-americana Alice Ripley brilla com a Diana Goodman en l’estimulant versió envoltant amb projeccions digitals d’aquest premiat musical de Broadway amb què va guanyar el Tony com a millor actriu

Sergi Panizo

Descobrir terrenys nous en el món de l’espectacle no és una tasca senzilla. Els productors d’‘Immersive next to normal’ ho han aconseguit a través d’un musical que en el seu dia ja va deixar empremta: ‘Next to normal’, la premiada obra d’Adam Yorkey (llibret) i Tom Kitt (música), el ‘Casi normales’ que la Nina va fer a Barcelona. La seva proposta en un espai diferent d’un teatre, amb una escenografia digital de 360 graus, atrapa el públic. Des del primer moment, un sent que forma part de l’espectacle, amb els artistes molt a prop passejant entre els espectadors amb naturalitat. La feina que fan els actors és increïble, especialment la d’Alice Ripley que va triomfar a Broadway –el 2009 es va emportar el premi Tony per la seva interpretació de Diana Goodman– amb aquest paper exigent, el d’una dona amb trastorn bipolar que els diversos tractaments psiquiàtrics gairebé destrossen. Ripley i el personatge que representa un ésser estimat que només ella veu, i que broda el jove Lewis Edgar, ofereixen alguns dels moments més potents d’aquesta nova versió d’una hora aproximadament dirigida per Simon Pittman.

No brillen igual, tot i que ofereixen interpretacions solvents, tant Andy Señor Jr., com a marit abnegat que sempre intenta veure el costat positiu de tot i recolza la seva dona; Jade Lauren, com la filla adolescent que se sent invisible a casa, i Eloi Gómez, que encarna el seu nòvio, l’únic intèrpret català.

Les escenes amb el psiquiatre, interpretat per Adam Pascal, un altre actor potent de Broadway, que apareix projectat –deformat de vegades amb uns efectes molt aconseguits que reflecteixen les al·lucinacions de la protagonista– és un dels encerts del muntatge, les creacions digitals del qual són obra de Desilence (Tatiana Halbach i Søren Christensen). De vegades evoquen estats d’ànim, d’altres situen l’espectador en un lloc i un espai determinats.

El musical impacta sobretot quan les projeccions envoltants, que ocupen les quatre parets i el terra de l’Ideal, s’animen amb símbols i imatges que permeten bussejar en la ment alterada de la protagonista.

Notícies relacionades

El muntatge és més breu que l’obra original potser perquè el públic no suportaria més d’una hora assegut en uns tamborets baixos repartits per la sala. Aquesta nova versió concentrada de ‘Casi normales’, creada pels mateixos autors del musical, funciona i enganxa. La part dolenta és que la música que acompanya els cantants és gravada. Malgrat això, cal aplaudir aquesta nova fórmula que ha seduït el públic –el muntatge s’ha prorrogat fins al dia 14– i ha despertat l’interès internacional.

‘Immersive next to normal’, una coproducció entre l’empresa argentina Del Campo Global, la productora catalana Layers of Reality i el Festival Grec, es veurà en altres espais similars a l’Ideal en ciutats com Madrid, Xile i Nova York.

Temes:

Musicals Grec

Inicia sessió 0 Comentaris

Magí Garcia: «La lluita contra el que és ‘woke’ és una obsessió americana que aquí han copiat els més idiotes de la classe»

El fabulós poder de les metàfores